Sí, al lloc on anava de petita a competir amb dotze o tretze. I a ara que es faci aquesta competició serà molt especial, malgrat que s’ha fet tot nou, les instal·lacions, l’estadi, la pista. Quan hi vaig anar fa poc a veure-ho feia quinze anys que no hi tornava. No sé què sentiré, però segur que serà un dia especial, perquè vindrà a veure’m gent que normalment no pot venir. Ens ho passarem bé.

Tothom esperava que se celebrés el 2017, i de fet jo mateixa, quan el 2016 vaig quedar-me per poquet fora dels jocs olímpics, vaig decidir continuar per arribar-hi. I llavors, quan es van ajornar, vaig pensar “ostres...”, però curiosament aquests dos últims anys han estat els que he aconseguit millors resultats. Per tant, per una banda he hagut d’aguantar i esperar però, per altra banda, aquesta espera m’ha anat molt bé.

S’entén, perquè són problemes econòmics en què els esportistes no hi podem entrar. Sap greu, això sí, que no pogués estar tot llest per les dates que tocaven. En qualsevol cas, millor ajornar-ho que no pas fer-ho malament. A més, l’anella mediterrània ha quedat prou bé, sobretot l’estadi, amb la pista de sota la graderia, que a l’hivern s’agrairà. És una bona inversió.

La pressió et pot afectar, però sempre depèn de com t’ho agafes tu. Jo intentaré que no m’afecti, pensant que és una competició maca per gaudir. És evident que hi haurà molta més gent de la que normalment m’acompanya, però durant la competició no hi pensaré. Ells que s’ho passin bé i jo, a intentar-ho fer tan bé com pugui.

Vist en perspectiva, són uns vint anys de carrera, de manera que és per estar-ne orgullosa. I més tenint en compte que seré l’atleta de la federació espanyola amb més participacions.

Sí, m’agrada, a més va ser la primera gran en què vaig prendre part i per a molts esportistes és el més semblant a uns jocs olímpics, és maca sobretot pel que fa a la convivència, al contacte amb altres esports...

Hem preparat bé la prova, ja que és una de les principals de la temporada juntament amb els campionats d’Espanya i d’Europa. Per anar als d’Europa encara no he fet la mínima, de manera que és una bona competició per aconseguir-ho i per apropar-me a la meva millor marca. Aquesta és una manera d’afrontar-ho. L’altra és pensar en les medalles, però com que fins poc abans de competir no se saben les rivals, és difícil fer previsions. De totes maneres, des del primer llançament aniré a fer tot el que pugui i més.

Sí, però les medalles no les regalen. En quatre jocs mediterranis només n’he aconseguit una [plata a Mersin], i va costar. Una vegada has pujat al podi no te’n volen baixar, però és difícil.

Això no va així, no són matemàtiques. Però està clar que s’ha d’aspirar al màxim i si m’apropo a la meva millor marca tindré opcions de medalla. A veure com em trobo, a veure com estan les rivals, que si llancen lluny et fan espavilar...

Sí, però tot va lligat. Si supero els 69 metres que em donarien el bitllet per a Berlín està clar que tindré moltes opcions de medalla. He superat els 70 els dos últims anys, aquesta temporada n’he fet 66, però el moment àlgid és ara i espero apropar-me a aquests registres.

No, any a any. De fet, ja fa un temps que funciono així. Hi va haver un moment, abans dels jocs olímpics de Rio, en què em vaig plantejar el futur. Llavors vaig tornar a tenir José Luis Velasco com a entrenador i vaig millorar, amb rècord d’Espanya inclòs. I des de llavors anem any a any. Al setembre ja veurem si continuem o no.