Que l’esport català és pioner a Europa és una evidència empírica. El 1914 va sorgir la primera versió del Comitè Olímpic Català (COC) arran d’una campanya promoguda pel periodista Josep Elias Juncosa. El seu primer objectiu va ser portar uns Jocs Olímpics a Barcelona. El COC va portar una delegació pròpia a Anvers 1920 dins de l’equip espanyol i va desfilar com a comitè olímpic propi. La pedra angular de l’olimpisme català no era d’arrel sobiranisme, sinó que volia portar els Jocs del 1924 a Barcelona. El boicot de les autoritats espanyoles ho va fer impossible. Als anys 30 la presència d’activitat internacional va ser un tret característic amb l’oportunitat afegida que va tenir la Federació de Rugbi de formar part de les fundadores de la federació internacional (1934). Però la guerra va posar fi a aquesta primera etapa de llum en l’esport català. Després va venir la foscor.

Als anys 40, l’olimpisme civil va ser escapçat i només van poder actuar dins la legalitat els dirigents identificats amb el règim polític franquista. Va ser en aquest context quan un grup de dirigents, entre ells Joan Antoni Samaranch, van tirar endavant la idea d’uns Jocs Mediterranis, que havien nascut el 1951 dins l’onada de Jocs Regionals que el COI va aprovar per als diferents continents. El nucli coordinat per Samaranch va aconseguir que seleccions de deu estats vinguessin a Barcelona i que s’inaugurés el Pavelló Municipal d’Esports del carrer Lleida, que al costat de l’estadi de Montjuïc cobria les necessitats esportives. Es va voler emular uns veritables Jocs Olímpics i usar l’esdeveniment com a instrument de propaganda política per al nou règim. L’inici dels actes va tenir lloc a les ruïnes d’Empúries, on es va recollir aigua en una àmfora que va ser conduïda a peu fins a l’estadi en relleus realitzats per vuitanta atletes. La cerimònia inaugural també va seguir les pautes de les cerimònies olímpiques. Una diferència es pot remarcar respecte de la de Tarragona. En aquella ocasió l’estadi de Montjuïc es va omplir de gom a gom per presenciar uns actes en què es volia explicitar la suposada normalitat en què es vivia a l’Espanya franquista.

Els Jocs també van suposar la consagració del gran gimnasta Joaquim Blume, que va ser el guanyador individual absolut, i van ser un enorme trampolí per a la carrera política, esportiva i olímpica de Samaranch, una carrera que culminaria, anys després, en la presidència del COI. Els Jocs es van disputar en un marc on l’organització de l’esport era dictatorial, intervencionista i jeràrquica i contravenia les disposicions de l’olimpisme internacional, ja que el COE havia deixat de ser una entitat independent des del 1941 amb la creació de la Delegación Nacional de Deportes de Falange.