La veritat, vaig quedar molt sorpresa quan em van trucar, ja que en les altres ocasions els esportistes que feien d’atletes models havien estat medallistes olímpics o havien arribat a dalt de tot. Crec que em van triar per la feina que estic fent de representar els jugadors a la federació europea i perquè parlava castellà.Em vaig sentir molt privilegiada, molt especial i molt il·lusionada. L’experiència va ser fantàstica. Va ser interessant estar allà davant dels joves esportistes que tenen el somni d’arribar a dalt, i compartir la meva experiència amb ells.

Hi havia diferents activitats que havíem de fer, que eren les mateixes per a tots els esportistes model de tots els esports, algunes eren trobades amb els esportistes del teu esport i xerrar una mica amb ells, contestar les preguntes que tinguessin. O fer una xerrada sobre el dopatge o temes relacionats amb l’esport, i el de la doble carrera, que és un tema en què jo estic una mica especialitzada perquè sempre he estudiat mentre m’he dedicat a l’esport professionalment. Després també hi havia altres activitats, com ara anar a jugar amb els nens d’algun barri desafavorit de Buenos Aires.

El que més em va agradar en l’aspecte personal va ser poder interactuar amb tots els atletes model. Érem tots de diferents esports, diferents edats, i molts havíem tingut vides paral·leles. Havíem estat entrenant-nos al CAR de Sant Cugat durant les mateixes èpoques o havíem estat als mateixos llocs o en els mateixos Jocs Olímpics.

Estava molt il·lusionada de coincidir amb la Mireia Belmonte, i la veritat és que va ser guai poder estar amb ella i xerrar una mica. Hi havia coincidit, però no havia tingut l’oportunitat d’estar una bona estona parlant-hi. Per a mi va ser especial perquè la tinc molt a dalt.

La veritat és que sí. Era on tenia més possibilitats de guanyar medalles, i també jugava una mica a casa. Em vaig fixar com a objectiu obtenir almenys una medalla. Vaig preparar l’any tenint això una mica al cap, i la veritat és que va sortir bé. No diria que vaig jugar al meu millor nivell però sí que estava molt mentalitzada. Va ser molt dur perquè eren molts partits, va fer molta calor i les condicions potser no eren les millors. Quan vaig guanyar el bronze en l’individual em vaig treure un pes de sobre molt gran. Ja tenia la medalla que buscava, i en la competició per equips que va començar després vaig jugar amb molta menys pressió i va sortir molt bé, va anar rodat i vam guanyar l’or.

No, l’objectiu era la medalla en els dobles mixtos. Érem candidats a fer medalla i vam perdre en els quarts de final en un partit duríssim, molt ajustat. La decepció va ser gran perquè ho havíem preparat amb moltes ganes, sabíem que teníem possibilitats, i estant tan a prop de casa et fa més il·lusió guanyar una medalla. Però a la vegada quan acabes de competir dius: ho he donat tot i he jugat a un alt nivell, i aquesta vegada no ho he aconseguit.

L’objectiu primordial és classificar-nos per a Tòquio. Tenim moltes possibilitats, però en el mixt hi ha moltíssima igualtat i al ser una manera de jugar molt tàctica, una petita decisió canvia moltes coses. Ara ja fa un any que juguem dobles mixtos junts, i a poc a poc anem millorant les coses que creiem que són importants per al nostre joc. I jo entrenant-me sola començo a entrenar cosetes de cara als dobles mixtos. En la competició internacional és la prova en què més centrada estic.

Sí, serà la primera vegada, i com que només es classificaran setze parelles, és sincerament l’única prova en què pots aspirar, potser, a arribar a algun lloc. Aconseguir la classificació ja seria un èxit, però els mixtos és una prova en què és possible fer una medalla. Per la igualtat i en ser setze parelles, per arribar a semifinals només hauríem de guanyar dos partits. Si et surten les coses rodones pot passar; és molt difícil, sí, però és l’única prova en què pot passar. Tenim molta sort que l’Álvaro és esquerrà i jo soc dretana; no tots els països tenen la possibilitat de fer una parella amb un noi i una noia d’alt nivell que tinguin aquesta combinació, i aprofitant que tenim aquesta sort anem a fer tot el que puguem.

La primera vegada que vam jugar va ser en l’europeu del 2016 i no va anar bé, però en el mundial del 2017 i sense haver-nos entrenat vam arribar a quarts. Llavors dius: això realment funciona. La nostra manera d’entendre el tennis de taula és una mica semblant tot i tenir jocs diferents. Un parell de setmanes després de fer els quarts en el mundial, el COI va anunciar que el dobles mixtos seria una prova olímpica. Vam dir: és el destí, i hem de jugar plegats.

M’ha ajudat molt jugar la lliga francesa perquè és la millor lliga europea. Constantment tinc partits d’un nivell altíssim. Has d’intentar estar al cent per cent, si no dones el millor de tu tens poques possibilitats perquè les teves rivals són de les millors jugadores que hi ha al continent. Per a mi això és molt important perquè després a l’hora de competir a escala internacional em sento més preparada. Està molt bé jugar en una lliga tan professional i on el tennis de taula està tan valorat.

Sí, sí, visc del tennis de taula; no és una cosa gaire comuna, no és una cosa que pugui fer tothom, i menys sent noia, però jo puc dir que sí, que de moment visc del tennis de taula.

Són molts anys d’entrenament, i a part el tennis de taula no és gaire agraït. Els diners que guanyes mentre jugues tampoc et serveixen quan et retires. Pots viure d’això ara, però el dia que això s’acabi t’has de buscar la vida.

Sí, és una cosa que els meus pares van insistir moltíssim, perquè tots dos venen d’aquest esport i saben com n’és de difícil guanyar-s’hi la vida. Quan tens divuit o vint anys ningú et pot garantir que arribaràs a l’elit. Jo ja era bona en aquella edat, però cada any depens de trobar un club que et fitxi i et pagui, de si tens alguna beca... D’un any a l’altre pot canviar tot, i també et pots lesionar i es pot acabar.

Sí, la diferència és brutal. Ara el tennis de taula masculí s’està professionalitzant molt, i en països com ara Alemanya i França, en què hi ha molta afició, els nois cobren bastant més, i parlo de potser tres vegades més. Si és difícil ser professional del tennis de taula, sent dona encara més. És veritat que tant en les competicions internacionals del circuit o les beques està igualat, però els clubs paguen molt menys a les noies, de moment, i també els patrocinadors. Hi ha més nois jugant i generen molt més. Si no es potencia i es fa popular el tennis de taula entre les dones és difícil que pugi el nivell i l’afició, i que els clubs puguin trobar patrocinadors per a elles. I és tot una roda que gira.

Em fan molt aquesta pregunta i ara no ho puc assegurar. Puc dir que seguiré jugant fins a Tòquio, però a partir d’allà depèn de com em trobi físicament. Vull seguir jugant mentre pugui jugar a aquest nivell; quan vegi que els resultats no són el mateixos, que cada dia costa més i el cos no aguanta, doncs tocarà penjar la pala. També si no puc trobar un club que em pagui una cosa decent per viure d’això, també deixaré de fer-ho.

No m’agradaria ser entrenadora, però si ho haig de fer ho faré, després de veure la vida que han portat els meus pares com a entrenadors, sobretot la meva mare. L’esport professional és molt sacrificat i tothom parla dels jugadors, però al final els entrenadors fan les mateixes hores. Potser no estan allà suant, però viuen la vida sense caps de setmana, anant amunt i avall, sense fer vacances normals. Havent viscut aquest tipus de vida com a jugadora professional, quan em retiri m’agradaria fer una cosa diferent. És veritat que m’agradaria seguir vinculada al tennis de taula, o a l’esport. El que més m’agradaria seria tenir una feina a nivell federatiu o de gestió de clubs. Seguir vinculada a l’esport, però no dins de la sala.

Òbviament em falta una medalla a escala d’un mundial absolut, però sent noia europea aspirar a això és una mica difícil; la majoria són per a les asiàtiques. Tots els objectius reals o factibles que m’he marcat sí que els he anat assolint, i això és una sensació molt agradable. Després penses potser és que els objectius que em poso són massa fàcils i hauria d’aspirar a més, però he anat a tres Jocs Olímpics, tinc una medalla a nivell europeu en dobles, em vaig proposar les medalles en els Jocs Mediterranis i ho vaig aconseguir. Ara si aconseguim fer alguna cosa en els dobles mixtos a Tòquio, per somiar, seria especial.

Quan tenia quinze o setze anys i tenia el nivell per guanyar l’absolut, vaig jugar unes quatres vegades la final i vaig perdre amb la Sara Ramírez, i després van venir els anys que jugues tantes competicions que la majoria de vegades que es disputa el campionat de Catalunya simplement no hi ets. L’any passat les dates em venien bé, estava aquí, i es jugava aquí al costat, a Calella. I em vaig dir: no tens excusa, Gàlia; va, anem-hi.