La veri­tat, vaig que­dar molt sor­presa quan em van tru­car, ja que en les altres oca­si­ons els espor­tis­tes que feien d’atle­tes models havien estat meda­llis­tes olímpics o havien arri­bat a dalt de tot. Crec que em van triar per la feina que estic fent de repre­sen­tar els juga­dors a la fede­ració euro­pea i perquè par­lava cas­tellà.Em vaig sen­tir molt pri­vi­le­gi­ada, molt espe­cial i molt il·lusi­o­nada. L’experiència va ser fantàstica. Va ser interes­sant estar allà davant dels joves espor­tis­tes que tenen el somni d’arri­bar a dalt, i com­par­tir la meva experiència amb ells.

Hi havia dife­rents acti­vi­tats que havíem de fer, que eren les matei­xes per a tots els espor­tis­tes model de tots els esports, algu­nes eren tro­ba­des amb els espor­tis­tes del teu esport i xer­rar una mica amb ells, con­tes­tar les pre­gun­tes que tin­gues­sin. O fer una xer­rada sobre el dopatge o temes rela­ci­o­nats amb l’esport, i el de la doble car­rera, que és un tema en què jo estic una mica espe­ci­a­lit­zada perquè sem­pre he estu­diat men­tre m’he dedi­cat a l’esport pro­fes­si­o­nal­ment. Després també hi havia altres acti­vi­tats, com ara anar a jugar amb els nens d’algun barri des­a­fa­vo­rit de Bue­nos Aires.

El que més em va agra­dar en l’aspecte per­so­nal va ser poder interac­tuar amb tots els atle­tes model. Érem tots de dife­rents esports, dife­rents edats, i molts havíem tin­gut vides paral·leles. Havíem estat entre­nant-nos al CAR de Sant Cugat durant les matei­xes èpoques o havíem estat als matei­xos llocs o en els matei­xos Jocs Olímpics.

Estava molt il·lusi­o­nada de coin­ci­dir amb la Mireia Bel­monte, i la veri­tat és que va ser guai poder estar amb ella i xer­rar una mica. Hi havia coin­ci­dit, però no havia tin­gut l’opor­tu­ni­tat d’estar una bona estona par­lant-hi. Per a mi va ser espe­cial perquè la tinc molt a dalt.

La veri­tat és que sí. Era on tenia més pos­si­bi­li­tats de gua­nyar meda­lles, i també jugava una mica a casa. Em vaig fixar com a objec­tiu obte­nir almenys una meda­lla. Vaig pre­pa­rar l’any tenint això una mica al cap, i la veri­tat és que va sor­tir bé. No diria que vaig jugar al meu millor nivell però sí que estava molt men­ta­lit­zada. Va ser molt dur perquè eren molts par­tits, va fer molta calor i les con­di­ci­ons pot­ser no eren les millors. Quan vaig gua­nyar el bronze en l’indi­vi­dual em vaig treure un pes de sobre molt gran. Ja tenia la meda­lla que bus­cava, i en la com­pe­tició per equips que va començar després vaig jugar amb molta menys pressió i va sor­tir molt bé, va anar rodat i vam gua­nyar l’or.

No, l’objec­tiu era la meda­lla en els dobles mix­tos. Érem can­di­dats a fer meda­lla i vam per­dre en els quarts de final en un par­tit duríssim, molt ajus­tat. La decepció va ser gran perquè ho havíem pre­pa­rat amb mol­tes ganes, sabíem que teníem pos­si­bi­li­tats, i estant tan a prop de casa et fa més il·lusió gua­nyar una meda­lla. Però a la vegada quan aca­bes de com­pe­tir dius: ho he donat tot i he jugat a un alt nivell, i aquesta vegada no ho he acon­se­guit.

L’objec­tiu pri­mor­dial és clas­si­fi­car-nos per a Tòquio. Tenim mol­tes pos­si­bi­li­tats, però en el mixt hi ha moltíssima igual­tat i al ser una manera de jugar molt tàctica, una petita decisió can­via mol­tes coses. Ara ja fa un any que juguem dobles mix­tos junts, i a poc a poc anem millo­rant les coses que cre­iem que són impor­tants per al nos­tre joc. I jo entre­nant-me sola començo a entre­nar cose­tes de cara als dobles mix­tos. En la com­pe­tició inter­na­ci­o­nal és la prova en què més cen­trada estic.

Sí, serà la pri­mera vegada, i com que només es clas­si­fi­ca­ran setze pare­lles, és sin­ce­ra­ment l’única prova en què pots aspi­rar, pot­ser, a arri­bar a algun lloc. Acon­se­guir la clas­si­fi­cació ja seria un èxit, però els mix­tos és una prova en què és pos­si­ble fer una meda­lla. Per la igual­tat i en ser setze pare­lles, per arri­bar a semi­fi­nals només hauríem de gua­nyar dos par­tits. Si et sur­ten les coses rodo­nes pot pas­sar; és molt difícil, sí, però és l’única prova en què pot pas­sar. Tenim molta sort que l’Álvaro és esquerrà i jo soc dre­tana; no tots els països tenen la pos­si­bi­li­tat de fer una pare­lla amb un noi i una noia d’alt nivell que tin­guin aquesta com­bi­nació, i apro­fi­tant que tenim aquesta sort anem a fer tot el que puguem.

La pri­mera vegada que vam jugar va ser en l’euro­peu del 2016 i no va anar bé, però en el mun­dial del 2017 i sense haver-nos entre­nat vam arri­bar a quarts. Lla­vors dius: això real­ment fun­ci­ona. La nos­tra manera d’enten­dre el ten­nis de taula és una mica sem­blant tot i tenir jocs dife­rents. Un parell de set­ma­nes després de fer els quarts en el mun­dial, el COI va anun­ciar que el dobles mix­tos seria una prova olímpica. Vam dir: és el destí, i hem de jugar ple­gats.

M’ha aju­dat molt jugar la lliga fran­cesa perquè és la millor lliga euro­pea. Cons­tant­ment tinc par­tits d’un nivell altíssim. Has d’inten­tar estar al cent per cent, si no dones el millor de tu tens poques pos­si­bi­li­tats perquè les teves rivals són de les millors juga­do­res que hi ha al con­ti­nent. Per a mi això és molt impor­tant perquè després a l’hora de com­pe­tir a escala inter­na­ci­o­nal em sento més pre­pa­rada. Està molt bé jugar en una lliga tan pro­fes­si­o­nal i on el ten­nis de taula està tan valo­rat.

Sí, sí, visc del ten­nis de taula; no és una cosa gaire comuna, no és una cosa que pugui fer tot­hom, i menys sent noia, però jo puc dir que sí, que de moment visc del ten­nis de taula.

Són molts anys d’entre­na­ment, i a part el ten­nis de taula no és gaire agraït. Els diners que gua­nyes men­tre jugues tam­poc et ser­vei­xen quan et reti­res. Pots viure d’això ara, però el dia que això s’acabi t’has de bus­car la vida.

Sí, és una cosa que els meus pares van insis­tir moltíssim, perquè tots dos venen d’aquest esport i saben com n’és de difícil gua­nyar-s’hi la vida. Quan tens divuit o vint anys ningú et pot garan­tir que arri­baràs a l’elit. Jo ja era bona en aque­lla edat, però cada any depens de tro­bar un club que et fitxi i et pagui, de si tens alguna beca... D’un any a l’altre pot can­viar tot, i també et pots lesi­o­nar i es pot aca­bar.

Sí, la diferència és bru­tal. Ara el ten­nis de taula mas­culí s’està pro­fes­si­o­na­lit­zant molt, i en països com ara Ale­ma­nya i França, en què hi ha molta afició, els nois cobren bas­tant més, i parlo de pot­ser tres vega­des més. Si és difícil ser pro­fes­si­o­nal del ten­nis de taula, sent dona encara més. És veri­tat que tant en les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals del cir­cuit o les beques està igua­lat, però els clubs paguen molt menys a les noies, de moment, i també els patro­ci­na­dors. Hi ha més nois jugant i gene­ren molt més. Si no es poten­cia i es fa popu­lar el ten­nis de taula entre les dones és difícil que pugi el nivell i l’afició, i que els clubs puguin tro­bar patro­ci­na­dors per a elles. I és tot una roda que gira.

Em fan molt aquesta pre­gunta i ara no ho puc asse­gu­rar. Puc dir que seguiré jugant fins a Tòquio, però a par­tir d’allà depèn de com em trobi física­ment. Vull seguir jugant men­tre pugui jugar a aquest nivell; quan vegi que els resul­tats no són el matei­xos, que cada dia costa més i el cos no aguanta, doncs tocarà pen­jar la pala. També si no puc tro­bar un club que em pagui una cosa decent per viure d’això, també dei­xaré de fer-ho.

No m’agra­da­ria ser entre­na­dora, però si ho haig de fer ho faré, després de veure la vida que han por­tat els meus pares com a entre­na­dors, sobre­tot la meva mare. L’esport pro­fes­si­o­nal és molt sacri­fi­cat i tot­hom parla dels juga­dors, però al final els entre­na­dors fan les matei­xes hores. Pot­ser no estan allà suant, però viuen la vida sense caps de set­mana, anant amunt i avall, sense fer vacan­ces nor­mals. Havent vis­cut aquest tipus de vida com a juga­dora pro­fes­si­o­nal, quan em retiri m’agra­da­ria fer una cosa dife­rent. És veri­tat que m’agra­da­ria seguir vin­cu­lada al ten­nis de taula, o a l’esport. El que més m’agra­da­ria seria tenir una feina a nivell fede­ra­tiu o de gestió de clubs. Seguir vin­cu­lada a l’esport, però no dins de la sala.

Òbvi­a­ment em falta una meda­lla a escala d’un mun­dial abso­lut, però sent noia euro­pea aspi­rar a això és una mica difícil; la majo­ria són per a les asiàtiques. Tots els objec­tius reals o fac­ti­bles que m’he mar­cat sí que els he anat asso­lint, i això és una sen­sació molt agra­da­ble. Després pen­ses pot­ser és que els objec­tius que em poso són massa fàcils i hau­ria d’aspi­rar a més, però he anat a tres Jocs Olímpics, tinc una meda­lla a nivell euro­peu en dobles, em vaig pro­po­sar les meda­lles en els Jocs Medi­ter­ra­nis i ho vaig acon­se­guir. Ara si acon­se­guim fer alguna cosa en els dobles mix­tos a Tòquio, per somiar, seria espe­cial.

Quan tenia quinze o setze anys i tenia el nivell per gua­nyar l’abso­lut, vaig jugar unes qua­tres vega­des la final i vaig per­dre amb la Sara Ramírez, i després van venir els anys que jugues tan­tes com­pe­ti­ci­ons que la majo­ria de vega­des que es dis­puta el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya sim­ple­ment no hi ets. L’any pas­sat les dates em venien bé, estava aquí, i es jugava aquí al cos­tat, a Cale­lla. I em vaig dir: no tens excusa, Gàlia; va, anem-hi.