Voleibol

Desempolsant records

El CVB Barça és a un triomf de jugar la final, un èxit que cap equip català no assoleix des del 1992

L’Espanyol, amb l’extècnic blaugrana Marta Gens, va ser el darrer campió, el 1991, assaltant Alcorcón (2-3)

Un triomf separa el CVB Barça de jugar la final de la lliga Iberdrola, una fita inèdita aquest segle en el voleibol català. L’equip d’Hugo Gotuzzo domina la sèrie semifinal contra l’Alcobendas per 2-0 després d’imposar-se per 3-1 amb ma de ferro en els dos partits jugats el cap de setmana passat a la Garriga en una arrencada fantàstica en què la receptora Raquel Brun va ser escollida MVP del primer cap de setmana del play-off després d’anotar 34 punts entre els dos partits (18+16). Té, per tant, dues oportunitats de sentenciar a la pista madrilenya dissabte (19h) i diumenge vinents (17h). Si calgués, la sèrie viuria el cinquè partit a Catalunya dimecres de la setmana vinent. El voleibol català femení viu un període de renaixença amb el Sant Cugat també a l’elit i amb l’increment de llicències.

Ha plogut molt des que el mític Espanyol va alçar el darrer títol de lliga superant l’Amanecer Alcorcón per 3-2 en una sèrie dramàtica que es va decidir en un partit esquizofrènic a la pista madrilenya el 24 de març de 1991 (2-3). Les blanc-i-blaves van perdre el quart parcial per un escandalós 15-2 i semblaven entregades però es van aixecar amb orgull: 11-15. La morellenca Marta Gens (1969), la millor jugadora que ha donat mai el voleibol català i estatal, va ser un dels pals de paller d’un grup màgic que jugava com un equip i en què també brillava la peruana Cecilia del Risco, fitxada a bombo i plateret com una de les millors col·locadores del món. Hernández, Cardona, Margarit, Rey, Tostado, Majada, Blanco, Martínez, Castañé, Vilar i Bartra eren la resta de components d’un equip que va doblegar la qualitat rematadora de les tres potents romaneses de l’Alcorcón. El tècnic era l’argentí Victor Hugo Rupil. “No hi havia xarxes socials però cada diumenge a les 12 del migdia sortíem per la televisió i la gent ens coneixia i ens demanava autògrafs”, relata Gens, que es declara activa en les xarxes socials, a les quals considera útils per als clubs “ara que els diaris i la televisió no donen gaire informació.” Assegura, fent paral·lelismes amb el passat, que el poder físic ja era molt elevat: “Algunes cubanes estaven més fortes que ara. El que ha canviat més és el mètode. Ara no cal fer tantes peses.” En l’àmbit tàctic, remarca el canvi de puntuació adoptat el 1999 i “la inclusió de la figura del lliure.” “Abans, quan es jugava 15, per fer punt havies de tenir el servei i alguns partits duraven quatre hores. Havies d’estar molt forta mentalment. Per això entrenàvem vuit hores cada dia.” El nivell de professionalisme era més elevat que ara: “El tema econòmic ha caigut de manera dràstica per la crisi tot i que les jugadores també hi dediquen molt de temps perquè és un esport molt complicat.” Competitiva fins al moll de l’os, va ser una receptora resolutiva que va bastir una prolífica i longeva carrera “professional des del 1992 al 2005” a altres clubs espanyols i en un d’italià. Va tancar el cic le amb sis títols de lliga amb l’Espanyol (2), CV Múrcia (2), el CV Albacete i el Tenerife, tres copes amb l’Alcorcón, l’Albacete i el Tenerife i fins i tot amb un subcampionat de la lliga europea amb el CV Múrcia (1994-1995). Pionera, va ser la primera catalana que va jugar la lliga italiana. A la meca del voleibol, va guanyar una copa amb el Vigevano. Té el rècord amb 315 partits amb la selecció espanyola. “Vam arribar a ser set jugadores catalanes a la selecció espanyola. Juntes hauríem pogut fer un equip per lluitar per la lliga. Ara, a Catalunya, està costant molt que sortint jugadores de nivell per ser internacionals”, subratlla.

El curs posterior al títol (1991-1992), l’Espanyol va ser subcampió després de perdre la final contra l’Afelsa Tenerife però sense poder comptar amb Gens ni amb Vigínia Cardona, que van estar concentrades 15 mesos per preparar els Jocs de Barcelona. El curs següent, va marxar cap a l’Alcorcón.

Un cop retirada, el destí va tornar a lligar-la als èxits catalans quan va ser l’entrenadora durant tres temporades del CBV Barça. El va pujar a la màxima categoria i el va situar quart la primera temporada i tercer amb plaça europea en la segona (2013-2014), l’encara millor resultat del segle a casa nostra. Aquell mateix estiu, però, la van acomiadar. Retirada el 2005, abans havia dirigit el Morell, el Salou i la selecció espanyola cadet. Segueix fent els comentaris tècnics a Teledeporte i exerceix de fisioterapeuta a Salou. També entrena a l’Escola Internacional del Camp de Salou. Ha rebutjat ofertes per la distància, però no tanca la porta a futures experiències “a Catalunya”.

LA PROTAGONISTA

L’Alcobendas és un equip complicat i no hi ha res decidit. El CVB Barça no ha de baixar la pressió amb el servei per dificultar l’atac
He tingut ofertes per entrenar a Espanya i Grècia. En tinc ganes però només ho faria a Catalunya. Ja tinc la vida muntada
Llavors no hi havia xarxes socials però cada diumenge al migdia sortíem per la televisió i la gent ens coneixia i ens aturava pel carrer

Sequera masculina des del 1973

El darrer gran èxit del voleibol català masculí el va obtenir el Bombers de Barcelona en el curs 1989-1990, quan va obtenir el subcampionat de lliga rere el Constructora Atlántica Canaria dirigit pel tècnic i jugador macedoni Vladimir Bogoevski. El Bombers comptava amb un jove Rafa Pascual, el millor jugador espanyol de tots els temps i que va arribar a ser el millor del món. L’últim títol de lliga, però, el va assaborir l’Hispanofrancès en la lliga 1972/73. De fet, les quatre primeres edicions (1964/1968) van ser dominades pels catalans amb dos títols del Picadero, amb jugadors com Serra, J. León, D. León, Oriol, P. Moyano, Rovira, Moreno, S. León, J. Moyano i Serra, i els dos següents per part de l’Hispanofrancès. Malauradament, el curs vinent no hi haurà cap equip català a l’elit després del descens del Barça Lassa.

El tricampìó de lliga es reinventa 20 anys després

L’Espanyol també es va endur la lliga en l’exercici 1987/1988 i en la temporada 1984/1985 quan es va inscriure amb el nom d’Espanyol-Cornellà. Abans, el Cornellà havia guanyat dues lligues (1981/1982 i 1979/1980). El pioner en clau catalana, però, va ser el Medina de Barcelona, que es va endur la primera edició (1969/1970) i que atresora dos títols més (1973/1974 i 1974/1975).

L’Espanyol també va guanyar cinc copes, la darrera el 1992 poc abans de la seva desaparició el 1993. Més de dues dècades després i gràcies al’esforç de Seccions Deportives Espanyol, la secció va ressorgir i va inscriure un primer equip en competició, concretament a la tercera divisió catalana femenina, arrodonint un projecte de recuperació que ha fet extensiu a altres esports. El club, que també té un equip juvenil femení, va perdre per 2-3 contra l’Esplugues en el seu retorn.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)