L’imperi britànic
Tot i la baixa forma d’alguns dels seus corredors, l’Ineos, hereu de l’Sky, ha mantingut el domini en el Tour i ho ha fet repetint el primer i el segon lloc de Wiggins i Froome el 2012 i amenaçant amb les victòries que vindran gràcies a Bernal
El Team Sky –ara Ineos– es va forjar fa deu anys amb un objectiu il·lús per a la majoria dels que van escoltar les paraules del seu mànager, David Brailsford –brillant seleccionador de pista britànic–, en la seva presentació: “Volem que un britànic guanyi el Tour.” Fins llavors només un ciclista de l’“imperi”, l’escocès David Millar, havia vestit el mallot groc en tota la història de la cursa. De fet, ell mateix va escriure en el seu best-seller Pedaleando en la oscuridad la precària situació del ciclisme de carretera a la Gran Bretanya, incapaç de competir en recursos amb la vella Europa.
Sky va abocar des del principi (2010) un pressupost gegantí per fer realitat la idea original de Brailsford, que va anar modelant l’equip, en els primers anys amb objectius espargits per tot el calendari. Quan Bradley Wiggins, un ciclista que ell mateix havia entrenat al velòdrom, va ser tercer al Tour del 2009 amb la samarreta del Garmin (EUA) el mànager va veure la llum. Si un especialista en les contrarellotges podia resistir el ritme dels escaladors en les grans etapes alpines i dels Pirineus, aquest havia de ser el seu home al Tour, un Indurain modern. L’Sky, lògicament, va pagar el traspàs –cap a un milió d’euros– i se’l va quedar. El 2012 va arribar a París com a gran triomfador però no ho va fer sol. Un altre britànic l’havia esperat en algunes de les etapes més dures de muntanya, Chris Froome, i va entrar segon a París. Era el següent de la llista.
Tots per un i un per tots
El següent pas va ser envoltar el nou líder d’un equip que funcionaria com una falange romana sobretot en el Tour. Així, les victòries individuals del ciclista nascut a Sud-àfrica sempre van anar acompanyades d’una estratègia col·lectiva que va anar contra l’espectacle en moltes de les grans etapes, fins i tot la muntana, però que va resultar letal.
Ciclistes com Richie Porte, Mikel Landa, Mikel Nieve, Luke Rowe, Michal Kwiatkowski, Wout Poels o el mateix Egan Bernal han estat aquests últims anys infatigables en els trams planers i en la muntanya. Pràcticament mai els líders de l’equip han quedat tallats o sols, les contrarellotges per equip no han estat mai cap problema; tampoc la reducció de nou a vuit corredors, i fins i tot la coexistència de dos líders, com en aquest Tour o el de l’any passat, més que un maldecap ha estat una garantia contra els possibles atacs dels rivals.
Aquest 2019 l’equip ha tingut la baixa inesperada de Froome per accident, i alguns dels ciclistes convocats han rendit per sota del nivell esperat, però al cap i a la fi Bernal i Thomas van quedar primer i segon, igualant el resultat de Wiggins i Froome el 2012.
Als mateixos encerts de l’equip també s’hi han d’afegir els errors dels rivals i de vegades la mala fortuna. Amb tot, l’Sky també va perdre Froome el 2014 per una caiguda.
Bona vista
Brailsford no podia pretendre guanyar eternament el Tour amb ciclistes britànics i fa dos anys va decidir quedar-se la gran perla del mercat, Egan Bernal. El colombià feia dos anys que era a Itàlia, a l’Androni, forjant-se com a ciclista i guanyant curses i voltes amb una superioritat que deixava pocs dubtes sobre la seva capacitat. El Tour del 2018 el va fer al costat dels millors, seguint l’estratègia de l’Sky fil per randa. Estirar el grup i esperar l’atac del líder. Aquesta vegada el líder va ser ell.
LA DADA
Els diners els posa Sir Ratcliffe
Jim Ratcliffe és el propietari d’Ineos. És l’home més ric de la Gran Bretanya –té una fortuna d’uns 12.000 milions d’euros, segons Forbes– i es gastarà amb l’equip ciclista uns 40 milions d’euros anuals. El seu negoci principal és el de refineries i molts consideren la seva entrada en el “mercat” ciclista com una neteja de la seva pròpia imatge ja que Ineos és també un dels grans productors de plàstic del món i ja sabem què passa amb el plàstic. Ratcliffe defensa la bicicleta com a eina contra la contaminació, però al mateix temps pressiona contra les restriccions per a la fracturació hidràulica i està en contra dels impostos ambientals.