Sí. Estic en el meu millor moment, sobretot en les distàncies més llargues. A principi de temporada vaig augmentar les càrregues de treball i ho estic notant. La Comapedrosa, que és una marató de 42 km, sempre l’havia trobat duríssima, però diumenge se’m va fer curta. Quan vaig arribar al cim m’ho vaig dir a mi mateixa: “Ja està, només queda baixar.”

Amb tres victòries i el quart lloc de principi de temporada al Japó, m’aniria bé arribar a la final, que serà a l’octubre a Limone, amb una altra victòria si pot ser. L’objectiu és aconseguir-la el 15 de setembre a Pasturo, o almenys pujar al podi.

Sí. El 2017 vaig ser primera de la modalitat classic, les distàncies més assequibles, però també hi havia dues vencedores més de les categories ultra i extrem. Ara només hi haurà una campiona. Tot quedarà molt més clar.

La sueca Johanna Aström, que va ser segona a Andorra, també està molt forta i aquest cap de setmana correrà a Noruega. Si guanya, també la veig amb possibilitats fins al final.

Hi ha una cultura de l’esport a Catalunya molt bona, no només en les curses de muntanya. Només cal mirar tota la gent que destaca. Nosaltres, a més, tenim molts llocs accessibles per entrenar-nos, sobretot als Pirineus, i això fa que quan anem a altres llocs tinguem certa facilitat en els trams més tècnics.

Els trails són trencacames però en general es pot córrer; les altres són curses molt més tècniques i es fan sempre en alta muntanya. Com bé diu el nom, skyrunning, són prop del cel

Vaig començar amb deu anys i ara veig que és la millor manera de preparar-me a l’hivern. Faig cros i curses de ruta amb el meu club de tota la vida, el CA Igualada.

Per competir-hi, ho veig difícil. La meva prioritat absoluta és la muntanya. És la meva professió.

La mentalitat de l’excursionista és d’esbarjo i de desconnexió, de gaudir de la natura i de fer salut. Nosaltres també intentem gaudir-la, però no tenim més remei que mirar d’anar al més ràpid possible. Som atletes d’alt rendiment.

L’any passat anava molt per Montserrat. Per preparar el mundial vaig començar a fer-ho al costat de casa, que tinc un turó de 400 m que em va bé per fer sèries. Aquest any estic viatjant moltíssim i sempre intento descobrir noves muntanyes. Ara estic al CAR de Sierra Nevada, treballant en alçada, no ho he fet mai i m’anirà bé.

M’agraden molt els Alps italians, hi ha zones brutals, però córrer a la Xina o al Japó és una experiència incomparable. L’any passat ens trobàvem al Tibet corrent en pistes de 4.000 metres que semblen carrils de pista. Podíem córrer sense obstacles, tota una sorpresa per nosaltres, és clar.

Faig moltes hores de ciclisme de carretera, però l’entrenament de força és la clau. Has de ser potent i prevenir les lesions des del principi.

A banda de controlar-me totes les càrregues, em dona molta tranquil·litat en altres aspectes, com ara el mental, en els bons i els mals moments.

Necessitava els diners per fer el màster, però era impossible fer-ho seguir tot. Viatjar a Igualada, entrenar-me, anar a les competicions, etc.

Quan vaig començar ja la tenia com a referència absoluta. Hem compartit competicions, ens hem fet amigues i ens hem animat molt l’una a l’altra.

Estic lluny dels Pirineus, però no descarto provar-ho com a entrenament i per viure l’experiència, perquè l’Oriol Cardona sempre m’està dient que ho faci.