Sud-àfrica és el país més ric del continent, però com molts altres el seu creixement no és suficient, ni de bon tros, per abastar totes les necessitats de la població, encara profundament dividida entre les classes altes i les més pobres, representades, aquestes, majoritàriament per la població negra. Amb tot, el país celebra aquesta setmana més unit que mai la victòria en la copa del món del seu equip de rugbi –32-12 en la final contra els temibles anglesos–. És, a més, la selecció sud-africana més multicultural de tots els temps, amb un capità, per primer cop, negre, Siya Kolisi. El somni de Mandela, és clar, reflectit en el best seller de John Carlin El factor humà. Que els Springboks tinguin, a més, tants títols mundials com els All Blacks (3) també és inaudit per la inconsistència d’un equip històricament capaç del pitjor i del millor. Fa quatre anys, en la copa del món d’Anglaterra, va patir contra el Japó una de les seves derrotes més doloroses (32-34).

La caravana dels campions passa aquests dies per Johannesburg, Pretòria, Soweto, Durban, Port Elizabeth i Ciutat del Cap davant de milers i milers de seguidors que durant més d’un mes van pregar desperts per la glòria tot i la derrota inicial contra els All Blacks (23-13). Sud-àfrica també és el primer equip que aixeca la copa del món i el prestigiós Rugby Championship –conegut també com a Quatre Nacions– en un mateix any.

Els sud-africans, a banda dels problemes econòmics i de la dificultat del dia a dia, han trobat en el rugbi el seu refugi col·lectiu. Els mals resultats dels equips de futbol i de criquet, un altre esport que arrossega masses, i l’absència, per diversos motius, de Caster Semenya i Wayde van Niekerk en el mundial d’atletisme, van deixar en mans dels 33 jugadors que van disputar el campionat al Japó la possibilitat de salvar l’orgull nacional.

El president, Cyril Ramaphosa –del Congrés Nacional Africà, el partit de Mandela–, va tornar a fer servir l’esport com a símbol per mantenir-se “units com a país” després de la victòria en la final. El mateix Ramaphosa, acusat de casos de corrupció, va fer referència als orígens del capità, criat en una de les zones més pobres de Port Elizabeth, per traslladar la seva pròpia versió del “somni americà”. “Qualsevol noi, per molt humil que sigui, pot arribar un dia a vestir la samarreta verda i daurada d’un país que li ha permès fer realitat aquest somni.”

Sud-àfrica va jugar el seu primer partit internacional el 1891. Durant 90 anys d’apartheid, només els jugadors blancs van tenir lloc entre els Springboks. Chester Williams va ser l’únic negre en la ja famosa copa del món del 1995 de Mandela. En el títol del 2007, n’hi va haver dos, JP Pietersen i el millor jugador del campionat, Bryan Habana. El govern demanava més representació d’aquests jugadors –el 90% de la població és negra–, però fins a l’arribada del seleccionador Rassie Erasmus, l’any passat, no es va fer un salt de qualitat en aquest sentit. En la final de Yokohama, dissabte, hi va haver set jugadors negres en el XV inicial. Un d’ells, Cheslin Kolbe, va ser candidat a millor jugador del món del 2019, i Bongi Mbonambi, el segon jugador que més marques va fer (6).