EDMON LÓPEZ

BERNAT JAUME

IKER PAJARES

Tres catalans de 23 anys han trencat el motllo i figuren entre els cent millors del rànquing mundial d’esquaix PSA. Iker Pajares (35è), Edmon López (56è) i Bernat Jaume (84è) són l’excepcionalitat, la generació màgica d’un esport amb només 500 llicències a Catalunya –462 en el cens de l’Idescat del 2018– que va viure una efímera i volàtil etapa d’esplendor en la dècada dels vuitanta i que ara té trenta clubs federats a Catalunya. “Hi va haver un esclat però era només comercial. No hi havia un projecte esportiu; era un negoci. Molts gimnasos van tancar, d’altres van reconvertir les pistes en altres activitats i en els darrers anys, a més, també hi ha hagut un transvasament cap al pàdel, més fàcil de practicar”, explica Ignasi Herms, gerent de la federació catalana, seleccionador català i exjugador que va arribar a ser el 118è del món. El president és Joan Casahuga, que viu el segon any del seu segon mandat al capdavant de l’organisme. A l’Estat hi ha unes 1.800 llicències.

Els Oriol Sàlvia, Albert Codina, Víctor Montserrat van dominar l’esquaix català fins que els tres joves formats en tres clubs diferents però que es van retroalimentar coincidint en els campionats de base “matant-se” entre ells, els van rellevar. Pajares, de fet, va guanyar el seu primer títol català absolut el 2015 amb 19 anys. La generació del 96 va deixar tothom bocabadat amb el bronze en el mundial júnior. Rere Egipte, la campiona i el Pakistan, dues superpotències, i liderant Europa davant de la intocable Anglaterra, cinquena rere Malàisia. “És un miracle, el fruit de tenir bons tècnics i de la feina dels clubs. Però que surti una generació així passa una vegada molt de tant en tant i en molts llocs se’n fan creus. És com quan els tres jugadors de la Masia del Barça van formar el podi de la Pilota d’Or”, contextualitza Herms, que ho il·lustra encara més acuradament: “En el campionat sub-11 d’Egipte hi ha 400 nens inscrits.” Pajares ja ha accedit als tornejos de la categoria platinum, la més alta i en la qual hi ha tres graduacions –or, plata i bronze–. Reparteixen a partir de 150.000 dòlars en premis. Als més selectius hi ha només 24 jugadors. La PSA va dividir el circuit l’any passat en el World Tour, amb tornejos a partir de 50.000 dòlars i el Challenger Tour, a partir de 5.000 dòlars.

El salt del circuit júnior, en què es fomenta que es juguin més partits, al sènior, en què pots viatjar mils de quilòmetres per jugar només vint minuts, és brutal. Pajares, per exemple, va viatjar fa algunes setmanes a San Francisco i va caure a les primeres de canvi. El català, però, va viure una primavera màgica quan va encadenar dues finals. A Wimbledon va cedir en el darrer partit contra l’egipci Marwan Elshorbagy, una de les patums d’aquest esport –subcampió mundial el 2017 i exnúmero 3 de la PSA que ara és desè–. Amb la moral pels núvols després d’haver estat el primer finalista català d’un torneig de 50.000 dòlars, va conquerir el de Tel-Aviv, superant en la final Edmon López. Els dos èxits el van enlairar entre els cinquanta millors. Aquests dies, Pajares, eliminat a la primera, i López, que va arribar al segon partit, han jugat el mundial a Doha, el torneig de màxima dificultat. Tots tres, doncs, es fan un tip de viatjar. Pajares i López, a més, compatibilitzen l’esquaix amb els estudis d’INEF, una tasca heroica perquè a més dels tornejos també juguen amb equips de lligues estrangeres que els paguen un fix, el viatge i l’estada.

A Edmon Furius López encara se li posa la pell de gallina recordant quan va trencar al febrer el monopoli del gallec Borja Golán, subcampió d’Europa individual, que havia guanyat setze campionats d’Espanya seguits. Golán (34è) va arribar a ser cinquè del món. L’altre gran jugador estatal és un altre gallec, Carlos Cornes (75è). Pajares, López i Jaume i els dos gallecs van obtenir el subcampionat europeu a Birmingham, una altra gesta del trio català.