Ari Sánchez (Reus 19-7-1997) va anar amb els seus pares a fer un par­ti­det de cos­te­llada a una pista de pàdel d’una urba­nit­zació i li va agra­dar. La van ins­criure al Reus Mon­te­rols i el seu nom va començar a sonar en el sec­tor. Hi havia con­sens: tenia un do innat i havia nas­cut per jugar a pàdel. Aque­lla nena tímida però demo­li­dora dins la pista era un dia­mant en brut que calia polir. La màgia, com passa sovint amb la ins­pi­ració, va anar bro­llant a còpia de mol­tes hores de feina. Sis cops cam­pi­ona del món de base i amb molts títols en el cir­cuit català davant de juga­do­res sovint més vete­ra­nes, Sánchez, amb un gran canell, una safata espec­ta­cu­lar, visió i intel·ligència però que no des­taca per la potència en l’esmai­xada, es va ini­ciar en el cir­cuit mun­dial World Padel Tour ben jove i amb les difi­cul­tats habi­tu­als per gua­nyar par­tits. El 2017, però, es va retro­bar amb Marta Ortega, amb la qual ja havien domi­nat el món en les cate­go­ries infe­ri­ors i en el debut del curs a San­tan­der van fer sal­tar la banca. A dinou anys –Ortega ja en tenia 20–, van esta­blir un rècord de pre­co­ci­tat com a cam­pi­o­nes en una prova del cir­cuit WPT. Sánchez, a més, va tren­car una altra bar­rera de la qual se sent molt orgu­llosa i va esde­ve­nir la pri­mera cata­lana –dona o home– que obte­nia un títol. Més tard, la bar­ce­lo­nina Lucia Sainz també els gua­nya­ria al cos­tat de la menor­quina Gemma Triay.

Sigui com vul­gui, Sánchez i Ortega no van aca­bar de fer el salt durant els dos anys i mig que van estar jun­tes. Marta Mar­rero i Ale Sala­zar o les bes­so­nes Alayeto els bar­ra­ven el pas. En el tram final de la tem­po­rada pas­sada, però, la cata­lana va rebre una tru­cada ines­pe­rada. Sala­zar (Madrid 31-12-1985), que reva­lida al Sant Jordi de Bar­ce­lona en el millor tor­neig de la història el títol de mes­tra –el seu quart en un Mas­ter– que havia con­que­rit el 2018 a Madrid al cos­tat de Mar­rero, li va pro­po­sar de jugar amb ella el 2019. “Era una opor­tu­ni­tat que no podia dei­xar esca­par”, expli­cava la reu­senca, que qua­li­fi­cava la madri­le­nya com “la millor del món”. No s’ho va pen­sar gaire. Mal­grat que la decisió va pro­vo­car una certa tensió amb Ortega en els dar­rers tor­ne­jos del 2018, el cert que cap de les dues es pot quei­xar de l’inter­canvi perquè Ortega es va ajun­tar amb Mar­rero, la juga­dora amb la mà més pesada i extop 100 de ten­nis (47a el 2005) i han estat les millors del 2019 amb set títols en nou finals. Els can­vis de pare­lla son habi­tu­als i sovint es pro­du­ei­xen pel des­gast en la relació. Es diu, en to irònic, que el pàdel és l’únic esport en què sem­pre falla el com­pany. A par­tir d’avui començarà el ball de fit­xes del dòmino amb can­vis de pare­lles, que repre­sen­ten un al·lici­ent perquè gene­ren una major impre­vi­si­bi­li­tat.

Al cos­tat de Sala­zar, ha pro­gres­sat a par­tir de la con­sistència, de la regu­la­ri­tat, de la com­pe­ti­ti­vi­tat. No només és capaç de fer e punts vir­tu­o­sos, sinó que sap afer­rar-se al 20x10 m i llui­tar per cada bola amb fe. De fet, les tres pilo­tes de par­tit que van sal­var dis­sabte en les semi­fi­nals con­tra les irre­ve­rents Brea-González –el futur ja és aquí–, les va aca­bar ella amb deter­mi­nació. Ha assu­mit un gran volum de joc en tot el Mas­ter i se n’ha sor­tit amb molta eficiència física i sere­ni­tat.