El balanç és positiu i exponencial quant a creixement. Però no només per augmentar el nombre sinó en consolidar les coses que es fan. Això és en el que més estem creixent en realitat i té com a resultat l’altre creixement. Els clubs estan creixent molt perquè han treballat molt bé i tenen estructures sòlides. Cada vegada és més habitual que un club tingui molts equips. Ja no trobem el club petit que sempre estava en perill de desaparició. Els clubs s’estan consolidant i estan reivindicant als seus ajuntaments que necessiten espais per entrenar-se. En femení, som una potència en l’àmbit esportiu.

Sempre hem tingut aquestes inquietuds. En aquest període d’11 anys ja hem assumit diverses organitzacions internacionals d’esdeveniments tant de pista com de platja. Som el millor soci que té la federació espanyola a escala internacional per poder fer aquests tipus d’organitzacions i sempre hem estat allí. Ara el repte no és fer competicions convencionals com una lliga europea o mundial, sinó que volem ser els primers a fer activitats noves, com ara el vòlei neu, per exemple, o també plantejar-nos els esdeveniments d’una manera més sostenible, que arreli a la ciutat i que sigui un referent en el món de l’esport. És l’objectiu també amb la lliga mundial de vòlei platja.

Nosaltres en vam sentir a parlar amb un promotor privat ara fa un parell d’anys, ens va venir a buscar per organitzar una prova de la modalitat al Pirineu. Nosaltres només donàvem assessorament, no érem els organitzadors, però no va acabar de consolidar-se. Ja vam veure que la confederació europea hi estava treballant i a escala internacional hi començava a haver un interès important, però tampoc en sabíem l’abast. Ha estat aquest any que es va incorporar en els estatuts de la federació espanyola i després vam saber que la internacional tenia l’objectiu d’aconseguir que el vòlei neu fos olímpic en un període de vuit anys. La petició que organitzem el campionat estatal ha estat de la federació espanyola. Agafem l’encàrrec amb tota la il·lusió del món.

Mai he tingut cap problema. Mai he demanat ser en cap lloc i em molestaria molt pensar que m’han ofert càrrecs, que en tinc uns quants, pel fet de ser dona. Quan estic en els llocs m’implico fins al final perquè no entenc una altra manera de fer les coses. Vaig entrar a la federació catalana l’abril del 2008, al juliol el David Moner em va demanar entrar al consell directiu de la UFEC. En aquell moment no hi havia cap dona. Al desembre hi havia eleccions en l’espanyola i el president em va demanar si volia entrar a la junta. Des del 2012 soc la vicepresidenta. Estic molt a la cuina d’on es prenen les decisions i no he sentit mai cap tipus de discriminació i tampoc sento que hi hagi, almenys en el meu entorn, discriminació cap a altres dones. Crec que hi ha coses que ja estan superades. Segurament hi ha altres sectors o altres esports en què és diferent.

Conec perfectament la situació del Pere Hernández, el president de la Federació Catalana de Pàdel, perquè l’he seguit de prop. Són situacions gravíssimes. Afortunadament no les he hagut de viure. D’una banda, el meu tarannà facilita molt que hi hagi aquesta entesa o que no es creuïn línies vermells en cap de les situacions en les institucions en què estic. I, d’una altra banda, sí que és veritat que el tarannà del president de la federació espanyola també facilita molt que no hi hagi xocs. És perfectament coneixedor de tots els meus càrrecs i de tota la meva trajectòria i tampoc no me n’amago. S’ha de saber estar als llocs i més ara amb les situacions que s’estan vivint a Catalunya.

Això demostra el nivell que tenim. Segurament encara n’hi podrien anar més. L’explicació és que hi ha molts altres clubs que organitzen activitats i participen en tornejos internacionals. Si analitzéssim el mapa d’activitats d’equips catalans al desembre seria molt potent.

El tema s’ha acabat amb tranquil·litat, que és com hauria d’haver començat, amb l’autorització perquè pugui jugar amb el CV Esplugues infantil.

Estaven fent l’estudi. De vegades, si les coses ja s’han calmat és millor girar full i aprendre tots plegats que en aquest cas es van precipitar una mica determinades qüestions. La gestió es podria haver fet d’una altra manera, diguem-ho així. La lectura que hem de fer és que aquests tipus de casos s’aniran produint i hem d’estar preparats per solucionar-los d’una manera més natural.

Exacte. Vam sortir en la premsa internacional acusats de no deixar jugar una nena amb síndrome de Down. I, la taca, ja no la treus. A mi em va doldre que el club no contactés abans amb mi. El comunicat de la federació tampoc no va ser encertat. Quan entres en una situació precipitada, tot es precipita. Som un esport elegant, mixt i, aquestes coses, ens les hem d’estalviar. Per exemple, som una federació que no fa cap discriminació, ni tampoc de gènere. Els premis en vòlei platja són iguals en masculí i en femení.

Respecte del cas del SPiSP, pel que sé hi ha un problema amb la subvenció de l’Ajuntament. Pensar que els equips d’elit no promocionen l’esport és un error, precisament els equips d’elit són els referents per als nens. No hi ha millor promoció que un equip en l’elit. Respecte del Barça, malgrat que la catalana no té una màquina de fer diners, sempre es poden fer coses. I, en l’espanyola, tenim l’eina de les normatives. S’ha de mirar per què es produeixen aquestes situacions. És cert que fora de Catalunya els equips reben més subvencions, però afortunadament tenim una base més sòlida, El SPiSP, si soluciona els problemes, i el Barça tenen possibilitats de pujar. Abans quan un equip català baixava ves a saber on anava a petar.