Aquest no és un centre de joves. Les edats van de 25 en amunt, i hi ha interns de 60, 70 i algun de 80 anys, que no jugaran a futbol. Cadascú ha d’adaptar l’exercici al seu nivell. Aquí fem futbol, bàsquet, tennis i bàdminton, però hi ha gent que simplement vol posar-se en forma, caminar a la cinta, estar actiu i recuperar to físic sense voler anar a uns Jocs Olímpics. Tenim un equipament normal, correcte, però si vinguessin deu bicis més també estarien plenes.

M’angoixaria tenir la sensació de ser aquí dins i no aportar res, de no fer res. Tenir la percepció que ets útil t’ajuda molt. Si tens un mínim d’inquietud i responsabilitat col·lectiva... Jo, que vinc del republicanisme d’esquerres i social, tinc l’objectiu de ser útil. Però ho fem tots.

El primer: des d’una perspectiva republicana, quina funció ha de tenir la presó? Ha de servir la idea de “qui la fa la paga”? O ha de tenir una funció de reeducació i reinserció social, com diu la Constitució i d’altra banda és un principi general del republicanisme? I el segon eix, a partir del primer: si jo entenc la presó com un instrument per construir ciutadania, quines eines hi ha disponibles? I aquí és on plantejo que l’esport i l’activitat física són molt útils. L’esport és un element més de treball, com ho són l’educació i la cultura, però hi ha gent a qui li és més fàcil accedir-hi des de l’esport.

Aquí l’autoritat la tenen els monitors, que són professionals. Jo no soc monitor, soc dinamitzador esportiu. Puc proposar i conduir activitats, però soc un intern, amb totes les restriccions. Amb tot, hi ha una diferència de plantejament abismal respecte a Estremera. Amb totes les febleses que es vulgui, aquí s’enfoca cap a la rehabilitació i la reinserció. A Espanya hi ha una lògica més punitiva, més de pagar la falta, i si quan surts hi tornes, no és el meu problema. A Estremera el monitor ens treia del mòdul, ens portava al pati, s’asseia mentre corríem i ens tornava al mòdul. Res a veure.

En la construcció de la ciutadania activa. També ho és a fora de la presó, però a dins és una eina molt concreta i específica, partint de la base que l’esport no és ni bo ni dolent en si mateix, depèn de com es faci servir, també a les presons.

Com establim dinàmiques a la presó que potenciïn efectes positius i pal·liïn efectes negatius com la competitivitat mal entesa o l’excés de duresa? Doncs individualitzant l’activitat. A tothom no li convé el mateix. Hi ha interns a qui els costa socialitzar-se i els hem d’animar a fer activitat en grup, que no vol dir jugar a futbol. Potser fent crossfit, ioga o spinning se sent més còmode, i també es fa en grup. En altres casos convé treballar el respecte a les normes. Tenim un àrbitre de bàsquet que quan xiula s’equivoca expressament perquè els interns sàpiguen que l’error existeix i s’ha d’acceptar. En una presó a l’Argentina va sorgir l’equip de rugbi dels Espartanos, útil pels valors que té i també per combatre’n l’estigma d’esport violent.

És clau l’acompanyament dels monitors, que ara ja són majoritàriament graduats en INEF, CAFE o en activitat física. Són pocs pel nombre d’interns i això complica la individualització i, per tant, l’efectivitat. La ràtio del pla director de presons del 2010 preveu vuit monitors per cada 1.000 interns, i aquí en tenim quatre. No tot són bicis i pilotes, a vegades cal capital humà. Perquè els programes de tractament tinguin èxit, hi ha d’haver acompanyament. Espontàniament no funciona.

Normalment ens emmirallem amb el nord d’Europa, i a Dinamarca i Noruega hi ha iniciatives genials. Els danesos tenen l’Open Prisons, una mena de centres semioberts. L’experiència demostra que hi ha un nivell de reincidència menor quan s’accedeix a la llibertat total des d’un règim de semillibertat o tercer grau [només es va a dormir a la presó] que si ho fas directament des del segon grau [privació total de llibertat]. Hem de tendir a un model que opti més per la semillibertat. Open Prisons no té murs, la porta sempre és oberta i l’intern entra i surt quan vol. Hi dorm, i hi ha de fer una sèrie d’activitats vinculades al programa, també de caire esportiu. Per exemple, si hi ha gimnàs a 1/4 de 8 del matí i es queda dormint, si no compleix les rutines, el tornen al segon grau. La filosofia és que el compliment de la pena no ha de passar necessàriament per la privació de la llibertat. Segons en Consell d’Europa, el 50% dels interns en segon grau de les presons espanyoles haurien de complir condemna en un altre grau. I això té molt a veure amb la manera com expliquem la presó. El 100.2 [l’article al qual s’estan acollint els presos polítics i que preveu la sortida per treballar o fer tasques de voluntariat] no és llibertat. El tercer grau no és llibertat.

Té la virtut que els interns coneixen les experiències d’aquests esportistes, que connecta la societat amb la realitat penitenciària i que serveix per entendre què és la presó i per desestigmatitzar la gent que hi ha estat. I ho aprofitem per generar reflexió pública sobre què és la presó. Si el republicanisme ha de transformar la realitat, això implica també millorar les condicions de vida dels presos i dels entorns familiars.

Ho sap la direcció del centre, la direcció general, els monitors... No és tant inventar com aplicar mètodes que funcionen. Fa 25 anys Merche Ríos, professora de la UB, va fer unes jornades socioesportives i va portar estudiants perquè interactuessin amb els interns. Dues realitats van barrejar-se, amb benefici per a la formació dels estudiants, i per als interns, que no només van trencar rutines sinó que van generar dinàmiques d’esport cooperatiu. Més de la meitat d’interns de Lledoners, i crec que de tot Catalunya, tenen algun grau de malaltia mental, alguns amb graus molt elevats que fan que et preguntis què fan a la presó. I quan han de fer activitat física, no hi van perquè la resta se’n riu. Aquestes jornades socioesportives permeten prendre consciència de la problemàtica, treballar per combatre l’estigma doble de l’intern: per presoner i per malalt mental. L’esport a la presó permet que gent molt diversa es trobi i tingui objectius compartits formant equips amb una barreja d’orígens molt curiosa que es dona en l’esport i costa de veure en altres moments.

El filòsof escocès Alasdair MacIntyre diu que tots els humans som vulnerables, però que tots els humans tenim potencialitats. L’objectiu de l’activitat física a la presó també és ajudar a prendre consciència que s’ha de treballar per ser menys vulnerables i per desenvolupar les capacitats. Un dels principis de la ciutadania activa és el principi de realitat. La presó és un espai molt competitiu i molt masculinitzat, hi ha qui creu que és més del que en realitat és i que pot fer més del que en realitat pot fer. Quan la realitat els desmenteix, aquests perfils tenen dificultats per respondre a la frustració, i això genera violència, rebuig, conductes antisocials i equivocades. L’esport ajuda a gestionar aquesta frustració. Però també a tractar l’autoestima. Els dissabtes fem ioga. Qui ve el primer dia, ho veu impossible, però el ioga ensenya que persistir, treballar, repetir, ser constant... té resultats positius,i al cap de deu dies allò que semblava impossible ja no ho és. T’apuja l’autoestima, t’ajuda a centrar-te. També hi ha qui en té massa, d’autoestima, i quan topa amb la realitat, no sap perdre, no accepta fallar i, en lloc de continuar, ho engega tot i respon amb agressivitat perquè creu que, si falla, el seu estatus dins del grup perilla. Aquí fem concursos de triples. Hi ha el bo, el segon més bo, el tercer més bo... I si el bo falla un dia, és un drama. Es tracta d’explicar que tothom falla i de recordar què deia Michael Jordan: “Si he arribat a fer bàsquets increïbles és perquè abans vaig fallar molt tirs.”

La feina que fem trenca aquest prejudici que hi ha a fora. És un luxe estar 15 hores al dia en una cel·la? I no poder socialitzar més que a la presó? I no comunicar-te amb la família? I no poder decidir res del dia a dia, ni el que menges? Qui diu que dotar d’equipaments esportius una presó és un luxe no en té ni idea. S’entén que a la presó hi ha d’haver aules perquè són un instrument de treball? Doncs la piscina, el pavelló i el camp de futbol són eines de treball. Volem que els interns surtin amb els valors i la formació ciutadana que eviti la reincidència? I que surtin havent pres consciència dels errors comesos? Oi que és un benefici per a la comunitat? Doncs el bé comú exigeix invertir en béns comunitaris, també a la presó. La piscina només és útil de juny a setembre. Fora d’aquests mesos has de ser molt valent perquè aquí no parlem de Manresa, sinó de Manrússia... A fora, s’entén que qui té hèrnia discal treballi a la piscina tot l’any. Per què aquí no, si la meitat dels interns en tenen i prenen antiinflamatoris? No dic de cobrir-la, però el cost de climatitzar-la i poder-la fer servir tot l’any no compensaria?