Aquest no és un cen­tre de joves. Les edats van de 25 en amunt, i hi ha interns de 60, 70 i algun de 80 anys, que no juga­ran a fut­bol. Cadascú ha d’adap­tar l’exer­cici al seu nivell. Aquí fem fut­bol, bàsquet, ten­nis i bàdmin­ton, però hi ha gent que sim­ple­ment vol posar-se en forma, cami­nar a la cinta, estar actiu i recu­pe­rar to físic sense voler anar a uns Jocs Olímpics. Tenim un equi­pa­ment nor­mal, cor­recte, però si vin­gues­sin deu bicis més també esta­rien ple­nes.

M’angoi­xa­ria tenir la sen­sació de ser aquí dins i no apor­tar res, de no fer res. Tenir la per­cepció que ets útil t’ajuda molt. Si tens un mínim d’inqui­e­tud i res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva... Jo, que vinc del repu­bli­ca­nisme d’esquer­res i social, tinc l’objec­tiu de ser útil. Però ho fem tots.

El pri­mer: des d’una pers­pec­tiva repu­bli­cana, quina funció ha de tenir la presó? Ha de ser­vir la idea de “qui la fa la paga”? O ha de tenir una funció de ree­du­cació i rein­serció social, com diu la Cons­ti­tució i d’altra banda és un prin­cipi gene­ral del repu­bli­ca­nisme? I el segon eix, a par­tir del pri­mer: si jo entenc la presó com un ins­tru­ment per cons­truir ciu­ta­da­nia, qui­nes eines hi ha dis­po­ni­bles? I aquí és on plan­tejo que l’esport i l’acti­vi­tat física són molt útils. L’esport és un ele­ment més de tre­ball, com ho són l’edu­cació i la cul­tura, però hi ha gent a qui li és més fàcil acce­dir-hi des de l’esport.

Aquí l’auto­ri­tat la tenen els moni­tors, que són pro­fes­si­o­nals. Jo no soc moni­tor, soc dina­mit­za­dor espor­tiu. Puc pro­po­sar i con­duir acti­vi­tats, però soc un intern, amb totes les res­tric­ci­ons. Amb tot, hi ha una diferència de plan­te­ja­ment abis­mal res­pecte a Estre­mera. Amb totes les feble­ses que es vul­gui, aquí s’enfoca cap a la reha­bi­li­tació i la rein­serció. A Espa­nya hi ha una lògica més puni­tiva, més de pagar la falta, i si quan surts hi tor­nes, no és el meu pro­blema. A Estre­mera el moni­tor ens treia del mòdul, ens por­tava al pati, s’asseia men­tre corríem i ens tor­nava al mòdul. Res a veure.

En la cons­trucció de la ciu­ta­da­nia activa. També ho és a fora de la presó, però a dins és una eina molt con­creta i específica, par­tint de la base que l’esport no és ni bo ni dolent en si mateix, depèn de com es faci ser­vir, també a les pre­sons.

Com esta­blim dinàmiques a la presó que potenciïn efec­tes posi­tius i pal·liïn efec­tes nega­tius com la com­pe­ti­ti­vi­tat mal entesa o l’excés de duresa? Doncs indi­vi­du­a­lit­zant l’acti­vi­tat. A tot­hom no li convé el mateix. Hi ha interns a qui els costa soci­a­lit­zar-se i els hem d’ani­mar a fer acti­vi­tat en grup, que no vol dir jugar a fut­bol. Pot­ser fent cross­fit, ioga o spin­ning se sent més còmode, i també es fa en grup. En altres casos convé tre­ba­llar el res­pecte a les nor­mes. Tenim un àrbi­tre de bàsquet que quan xiula s’equi­voca expres­sa­ment perquè els interns sàpiguen que l’error exis­teix i s’ha d’accep­tar. En una presó a l’Argen­tina va sor­gir l’equip de rugbi dels Espar­ta­nos, útil pels valors que té i també per com­ba­tre’n l’estigma d’esport vio­lent.

És clau l’acom­pa­nya­ment dels moni­tors, que ara ja són majo­ritària­ment gra­du­ats en INEF, CAFE o en acti­vi­tat física. Són pocs pel nom­bre d’interns i això com­plica la indi­vi­du­a­lit­zació i, per tant, l’efec­ti­vi­tat. La ràtio del pla direc­tor de pre­sons del 2010 pre­veu vuit moni­tors per cada 1.000 interns, i aquí en tenim qua­tre. No tot són bicis i pilo­tes, a vega­des cal capi­tal humà. Perquè els pro­gra­mes de trac­ta­ment tin­guin èxit, hi ha d’haver acom­pa­nya­ment. Espontània­ment no fun­ci­ona.

Nor­mal­ment ens emmi­ra­llem amb el nord d’Europa, i a Dina­marca i Noru­ega hi ha ini­ci­a­ti­ves geni­als. Els dane­sos tenen l’Open Pri­sons, una mena de cen­tres semi­o­berts. L’experiència demos­tra que hi ha un nivell de rein­cidència menor quan s’acce­deix a la lli­ber­tat total des d’un règim de semi­lli­ber­tat o ter­cer grau [només es va a dor­mir a la presó] que si ho fas direc­ta­ment des del segon grau [pri­vació total de lli­ber­tat]. Hem de ten­dir a un model que opti més per la semi­lli­ber­tat. Open Pri­sons no té murs, la porta sem­pre és oberta i l’intern entra i surt quan vol. Hi dorm, i hi ha de fer una sèrie d’acti­vi­tats vin­cu­la­des al pro­grama, també de caire espor­tiu. Per exem­ple, si hi ha gimnàs a 1/4 de 8 del matí i es queda dor­mint, si no com­pleix les ruti­nes, el tor­nen al segon grau. La filo­so­fia és que el com­pli­ment de la pena no ha de pas­sar necessària­ment per la pri­vació de la lli­ber­tat. Segons en Con­sell d’Europa, el 50% dels interns en segon grau de les pre­sons espa­nyo­les hau­rien de com­plir con­demna en un altre grau. I això té molt a veure amb la manera com expli­quem la presó. El 100.2 [l’arti­cle al qual s’estan aco­llint els pre­sos polítics i que pre­veu la sor­tida per tre­ba­llar o fer tas­ques de volun­ta­riat] no és lli­ber­tat. El ter­cer grau no és lli­ber­tat.

Té la vir­tut que els interns conei­xen les experiències d’aquests espor­tis­tes, que con­necta la soci­e­tat amb la rea­li­tat peni­tenciària i que ser­veix per enten­dre què és la presó i per deses­tig­ma­tit­zar la gent que hi ha estat. I ho apro­fi­tem per gene­rar reflexió pública sobre què és la presó. Si el repu­bli­ca­nisme ha de trans­for­mar la rea­li­tat, això implica també millo­rar les con­di­ci­ons de vida dels pre­sos i dels entorns fami­li­ars.

Ho sap la direcció del cen­tre, la direcció gene­ral, els moni­tors... No és tant inven­tar com apli­car mètodes que fun­ci­o­nen. Fa 25 anys Merche Ríos, pro­fes­sora de la UB, va fer unes jor­na­des soci­o­es­por­ti­ves i va por­tar estu­di­ants perquè interac­tu­es­sin amb els interns. Dues rea­li­tats van bar­re­jar-se, amb bene­fici per a la for­mació dels estu­di­ants, i per als interns, que no només van tren­car ruti­nes sinó que van gene­rar dinàmiques d’esport coo­pe­ra­tiu. Més de la mei­tat d’interns de Lle­do­ners, i crec que de tot Cata­lu­nya, tenen algun grau de malal­tia men­tal, alguns amb graus molt ele­vats que fan que et pre­gun­tis què fan a la presó. I quan han de fer acti­vi­tat física, no hi van perquè la resta se’n riu. Aques­tes jor­na­des soci­o­es­por­ti­ves per­me­ten pren­dre consciència de la pro­blemàtica, tre­ba­llar per com­ba­tre l’estigma doble de l’intern: per pre­so­ner i per malalt men­tal. L’esport a la presó per­met que gent molt diversa es trobi i tin­gui objec­tius com­par­tits for­mant equips amb una bar­reja d’orígens molt curi­osa que es dona en l’esport i costa de veure en altres moments.

El filòsof escocès Alas­dair MacIntyre diu que tots els humans som vul­ne­ra­bles, però que tots els humans tenim poten­ci­a­li­tats. L’objec­tiu de l’acti­vi­tat física a la presó també és aju­dar a pren­dre consciència que s’ha de tre­ba­llar per ser menys vul­ne­ra­bles i per desen­vo­lu­par les capa­ci­tats. Un dels prin­ci­pis de la ciu­ta­da­nia activa és el prin­cipi de rea­li­tat. La presó és un espai molt com­pe­ti­tiu i molt mas­cu­li­nit­zat, hi ha qui creu que és més del que en rea­li­tat és i que pot fer més del que en rea­li­tat pot fer. Quan la rea­li­tat els des­men­teix, aquests per­fils tenen difi­cul­tats per res­pon­dre a la frus­tració, i això genera violència, rebuig, con­duc­tes anti­so­ci­als i equi­vo­ca­des. L’esport ajuda a ges­ti­o­nar aquesta frus­tració. Però també a trac­tar l’auto­es­tima. Els dis­sab­tes fem ioga. Qui ve el pri­mer dia, ho veu impos­si­ble, però el ioga ense­nya que per­sis­tir, tre­ba­llar, repe­tir, ser cons­tant... té resul­tats posi­tius,i al cap de deu dies allò que sem­blava impos­si­ble ja no ho és. T’apuja l’auto­es­tima, t’ajuda a cen­trar-te. També hi ha qui en té massa, d’auto­es­tima, i quan topa amb la rea­li­tat, no sap per­dre, no accepta fallar i, en lloc de con­ti­nuar, ho engega tot i res­pon amb agres­si­vi­tat perquè creu que, si falla, el seu esta­tus dins del grup peri­lla. Aquí fem con­cur­sos de tri­ples. Hi ha el bo, el segon més bo, el ter­cer més bo... I si el bo falla un dia, és un drama. Es tracta d’expli­car que tot­hom falla i de recor­dar què deia Mic­hael Jor­dan: “Si he arri­bat a fer bàsquets increïbles és perquè abans vaig fallar molt tirs.”

La feina que fem trenca aquest pre­ju­dici que hi ha a fora. És un luxe estar 15 hores al dia en una cel·la? I no poder soci­a­lit­zar més que a la presó? I no comu­ni­car-te amb la família? I no poder deci­dir res del dia a dia, ni el que men­ges? Qui diu que dotar d’equi­pa­ments espor­tius una presó és un luxe no en té ni idea. S’entén que a la presó hi ha d’haver aules perquè són un ins­tru­ment de tre­ball? Doncs la pis­cina, el pavelló i el camp de fut­bol són eines de tre­ball. Volem que els interns sur­tin amb els valors i la for­mació ciu­ta­dana que eviti la rein­cidència? I que sur­tin havent pres consciència dels errors come­sos? Oi que és un bene­fici per a la comu­ni­tat? Doncs el bé comú exi­geix inver­tir en béns comu­ni­ta­ris, també a la presó. La pis­cina només és útil de juny a setem­bre. Fora d’aquests mesos has de ser molt valent perquè aquí no par­lem de Man­resa, sinó de Manrússia... A fora, s’entén que qui té hèrnia dis­cal tre­ba­lli a la pis­cina tot l’any. Per què aquí no, si la mei­tat dels interns en tenen i pre­nen antiin­fla­ma­to­ris? No dic de cobrir-la, però el cost de cli­ma­tit­zar-la i poder-la fer ser­vir tot l’any no com­pen­sa­ria?