Abans de viat­jar a Oman va començar a sor­tir la notícia del coro­na­vi­rus a Espa­nya, però el punt fort va ser quan érem allà. Entre les juga­do­res estàvem pre­o­cu­pa­des per si podríem tor­nar o no perquè hi havia el rumor que volien tan­car fron­te­res. Men­tre estàvem com­pe­tint el tema prin­ci­pal era el coro­na­vi­rus, però vam tenir una mica de sort i vam poder tor­nar sense pro­ble­mes. No vam tenir cap can­cel·lació de vols i al final tot ha sor­tit bé.

Érem tres noies, la Galia Dvo­rak, la María Xiao i jo; de nois només l’Álvaro Robles, i hi havia també un entre­na­dor. No érem un grup gaire nombrós. De fet, en el cam­pi­o­nat tam­poc hi havia gai­res par­ti­ci­pants perquè molta gent asiàtica es va des­a­pun­tar, com ara la de Corea, perquè ells si volien entrar a Oman havien de pas­sar una qua­ran­tena de catorze dies i no els donava temps de jugar. El Japó s’havia donat de baixa perquè no els dei­xa­ven entrar al país, però després sí que els van dei­xar entrar i van venir algu­nes juga­do­res. Per ser una com­pe­tició inter­na­ci­o­nal de nivell, hi havia rela­ti­va­ment poca gent.

No, perquè quan vam entrar encara no havia escla­tat tot això a Espa­nya. Recordo que en els con­trols ens pre­gun­ta­ven si havíem estat els últims catorze dies a la Xina, el Japó, Corea, l’Iran, Itàlia, i no pre­gun­ta­ven per Espa­nya. Jo vaig mar­xar un dia i la Galia Dvo­rak el següent, i just l’endemà va sor­tir la notícia a Oman que ja no con­ce­dien visats per entrar des de qual­se­vol país. Real­ment la meva com­pa­nya va estar al límit d’entrar.

Sense pro­ble­mes. Vam fer Oman-Qatar i Qatar-Bar­ce­lona, i una altra part del grup va anar a Madrid, i vaig arri­bar diu­menge al matí.

Exacte. Vam mar­xar just abans que esclatés tot i vam tor­nar abans que ho tan­ques­sin tot. La fede­ració espa­nyola ens va tenir infor­mats durant tot el viatge que en prin­cipi per tor­nar no tindríem cap pro­blema. L’únic que podia haver pas­sat és que ens hagues­sin can­cel·lat els vols. Per entrar per la fron­tera d’Espa­nya no hau­ria pas­sat res.

Per sort no va pas­sar. De broma també dèiem que si ens can­cel·laven els vols aniríem a un país amb pocs afec­tats i que per­me­tes­sin entrar gent de naci­o­na­li­tat espa­nyola i ens que­daríem allà. Perquè, és clar, no ens que­daríem a l’aero­port catorze dies.

Sí, soc a Girona. En prin­cipi teníem més com­pe­ti­ci­ons pre­vis­tes i, és clar, com que no hi podem anar estem tan­cats a casa. Jo m’he aga­fat uns dies de des­cans i després he començat a fer l’acti­vi­tat física que pugui fer per casa. Exer­ci­cis bàsics per man­te­nir la forma i no per­dre com­ple­ta­ment el ritme. Havia dis­pu­tat mol­tes com­pe­ti­ci­ons segui­des, molts par­tits, i ara és com una atu­rada com­pleta en tots els àmbits. Tam­poc pots sor­tir a córrer i l’únic que pots fer és, din­tre l’espai que tens, el màxim que pots.

En prin­cipi sí. Fa poc hi va haver l’Open de Qatar, al qual no vaig anar, i la Galia Dvo­rak va fer bons resul­tats i el seu rànquing va pujar molt. En prin­cipi als preolímpics només hi van les dues espa­nyo­les que esti­guin més amunt en el rànquing, i vaig ter­cera i llui­tant per pas­sar la meva com­pa­nya.

Només tinc els pares aquí, la resta de fami­li­ars –avis, oncles, cosins– són tots allà. Real­ment va ser una situ­ació curi­osa perquè just abans de l’Any Nou Xinès els meus pares van anar a la Xina i dos dies després que arri­bes­sin és quan va escla­tar tot això del coro­na­vi­rus. Hi va haver un aug­ment de casos, van tan­car ciu­tats i hi havia molts con­trols. Jo era aquí, a Europa, no sé si a Cata­lu­nya o viat­jant i com­pe­tint, però estava molt pre­o­cu­pada perquè lle­gia cada dia les notícies i els deia: papes, tor­neu perquè allà la cosa és molt greu i no vull que us passi res. Al cap d’un temps van tor­nar i va ser quan va escla­tar aquí.

Va tor­nar pri­mer la meva mare i va pas­sar la qua­ran­tena que es va fer ella mateixa per si de cas, i després va tor­nar el meu pare i va fer el mateix. Després de fer la qua­ran­tena voluntària, al cap d’una set­mana va pas­sar això a Itàlia, i després a Espa­nya. Ara són els meus fami­li­ars de la Xina els que estan pre­gun­tant als meus pares si estem bé. A les notícies d’allà diuen que aquí la situ­ació és molt caòtica.

Sí, esta­ven lluny. Wuhan és una zona més a l’est i els meus pares són més del nord. És com aquí, a Girona hi ha casos, però el focus és a Madrid. I dins del seu cer­cle no hi havia aquest virus.

Estic fent des­cans, durant dos o tres dies, puc estar a casa, puc dor­mir, puc pas­sar el jet-lag bé. Pot­ser d’aquí a uns dies començaré a can­sar-me d’estar a casa, però com tot­hom he estat bus­cant coses per entre­te­nir-me. Faré un horari, i tinc clar que he de tenir un horari fix: a tal hora anar a dor­mir, a tal hora aixe­car-se, fer els tres àpats. I al matí fer una mica d’acti­vi­tat física i a la tarda avançar coses de la Uni­ver­si­tat i tenir coses per lle­gir, dibui­xar o pin­tar.