Tenim una qüestió de seguretat important. El rugbi és un joc que té molt de contacte i hi ha molta gent al terreny de joc. Si un davanter té el coronavirus el pot contagiar a mig equip rival en una melé. El perill de jugar és molt gran. Per les pròpies característiques de l’esport, a més, no podem plantejar cap partit seriós fins que no hagi passat un mes des del reinici de la preparació física dels jugadors. Si no ho fem així ens arrisquem que hi hagi lesions importants. No és només que els jugadors hagin de resistir 80 minuts sobre el camp, sinó que ho han de fer en unes condicions físiques que permetin el contacte i el placatge sense una situació de risc. Si l’alarma s’acabés la setmana vinent rai, però si anem al juny, per poc que ens posem al dia ens plantem al juliol, i no creiem que sigui adequat jugar a l’estiu.

Hi ha un cert pessimisme, però s’ha de mantenir l’esperança fins que es puguin acabar les competicions. De fet no falten gaires partits, amb un mes de competició gairebé podríem tancar tots els campionats i les lligues.

Aquesta és la decisió que haurem de prendre. Serem molt assemblearis i farem el que decideixin la majoria dels clubs, amb sentit comú. Com sempre, al que va primer li convindrà ser campió i al que va últim, no tant. Intentarem seguir un criteri de coherència amb el que facin la resta de federacions de rugbi del nostre entorn o la federació espanyola per no tenir una posició dissonant. Personalment vaig plantejar la idea d’acabar aquesta temporada la vinent, a la tardor, i començar la següent a principis del 2021, però em van prendre una mica per boig (riu). Normalment els clubs es posen a entrenar a l’agost per preparar la temporada següent. Nosaltres no tenim un problema greu d’ascens i descensos perquè en les nostres categories els grups de primera, segona i tercera es decideixin al principi de la temporada i no al final, però és veritat que en el salt a les categories estatals la problemàtica de pujar o baixar sí que està sobre la taula.

És una decisió respectable, perquè són clubs que tenen jugadors professionals i tenir-los tres mesos parats i després jugar dos partits els surt caríssim. La federació espanyola, en aquest sentit, no va ser prou sensible. Si haguessin parlat una mica més s’haurien d’haver entès millor. El més important per a nosaltres i els clubs serà la seguretat dels jugadors. No ens podem permetre acabar una lliga només amb dues setmanes de preparació, perquè la situació seria d’un risc extraordinari.

El problema que poden tenir serà la translació directa del que puguin tenir els seus jugadors i socis des d’un punt de vista individual arran de la crisi. Si la situació esdevé una crisi econòmica com la del 2008, els jugadors tindran dificultats per pagar les seves llicències, les seves quotes de socis, i aquest és el problema que podran tenir, més que no pas la pèrdua d’algun patrocinador, que normalment són modestos i més aviat lligats a la bona fe que a la visibilitat. Les subvencions, entenem que no es perdran i l’explotació de les instal·lacions no és un element rellevant. Si la situació econòmica és fotuda per a famílies determinades, això pot comportar que quan s’hagi de retallar es retalli per allò menys fonamental, que pot ser la quota del club.