Natació

“El que més m’impressiona és el silenci de la quarta planta”

Natació. La nedadora de Sabadell Clàudia Dasca, olímpica als Jocs de Londres i estudiant de sisè de medicina a la UAB, fa de voluntària a Can Ruti per ajudar uns professionals sovint desbordats pel nombre de casos

Clàudia Dasca (Saba­dell, 1994) va ser a prin­ci­pis de la dècada una de les grans espe­ran­ces de la natació cata­lana. De la mateixa gene­ració que Marina Gar­cia, va dis­pu­tar els Jocs de Lon­dres amb només 17 anys (25a en els 400 m) i l’any següent va con­fir­mar el seu poten­cial en les pro­ves de fons amb qua­tre meda­lles als Jocs Medi­ter­ra­nis de Mer­sin (Tur­quia). Però la valle­sana tenia rep­tes més impor­tants en la vida que la mateixa natació o l’esport d’elit, sobre­tot la vocació de met­gessa i, per tant, els estu­dis de medi­cina a la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona.

Dasca aspira aquest any a aca­bar la car­rera i entrar al MIR el 2021, però de forma ines­pe­rada s’ha tro­bat, jun­ta­ment amb altres estu­di­ants de sisè, exer­cint una tasca fona­men­tal i molt sen­si­ble en plena pandèmia del coro­na­vi­rus a l’hos­pi­tal de Can Ruti de Bada­lona: infor­mar els fami­li­ars dels ingres­sats, molts d’ells majors d’edat i a l’UCI, del seu estat.

“És una tasca telefònica perquè els malalts estan inco­mu­ni­cats i les famílies no poden venir a l’hos­pi­tal”, pre­cisa Dasca en una entre­vista amb l’agència Efe. “El que més m’impacta és la huma­ni­tat i la com­pa­nyo­nia que estic veient. S’ha incor­po­rat molta gent nova i això ha evi­tat el col·lapse emo­ci­o­nal de l’hos­pi­tal. Hi ha molt bon ambi­ent i molta soli­da­ri­tat entre tots”, asse­nyala l’espor­tista, que cal­cula que fins al maig estarà exer­cint de voluntària en aquest pro­grama, que també posa en risc la seva salut, com la de tots els sani­ta­ris pro­fes­si­o­nals mal­grat les pro­tec­ci­ons. “Les con­di­ci­ons no són les òpti­mes, per falta de mate­rial mèdic i la situ­ació, en gene­ral”, con­firma Dasca, que col·labora a la planta 4, on hi ha una cin­quan­tena de malalts i qua­tre equips mèdics. “Els paci­ents més esta­bles s’estan comu­ni­cant ells matei­xos amb els seus fami­li­ars per mòbil. En el cas dels que no ho poden fer, i la gent gran, ho fem nosal­tres. En gene­ral, tots estan molt agraïts. Hem acon­se­guit d’una o altra manera que tots esti­guin comu­ni­cats amb algú a l’altre cos­tat del telèfon”, explica.

Horari inten­siu

Dasca va cada dia a l’hos­pi­tal a les onze i s’hi queda fins a les sis de la tarda. “Vaig enviar un currículum quan dema­na­ven gent i al cap de dos dies ja estava a l’hos­pi­tal con­trac­tada i tre­ba­llant. Amb el con­text que hi ha, no ens han for­mat i anem apre­nent a força d’experiència amb famílies i cadas­cuna és un món.”

Les famílies

Par­lar amb els fami­li­ars més pro­pers dels malalts de la Covid-19 no sem­pre és fàcil. “És dur perquè hi ha famílies que accep­ten que els esti­guis infor­mant i d’altres que, en canvi, no ho por­ten gens bé.” Dasca i els altres volun­ta­ris par­len cada dia amb els res­pon­sa­bles mèdics quan arri­ben a l’hos­pi­tal i es posen al dia de cada paci­ent i la seva evo­lució. “El segui­ment diari del paci­ent amb la família el fem nosal­tres. Hi ha malalts esta­bles i d’altres amb mal pronòstic. De vega­des, cal fer una crida perquè vin­gui un fami­liar a aco­mi­a­dar-se. Això ho fa el metge titu­lar, encara que a nosal­tres també se’ns reque­reix per donar infor­ma­ci­ons de vega­des no tan bones.” Sovint és l’encar­re­gada de fer tru­ca­des: “La majo­ria de gent és molt recep­tiva, però hi ha també fami­li­ars que no ho por­ten bé, per la situ­ació extrema que s’està vivint i el fet que no puguin estar al cos­tat dels seus. És una qüestió d’evi­tar el con­tagi. També ha pas­sat que fami­li­ars han estat dos o tres dies sense saber res dels hos­pi­ta­lit­zats.” “Quan les comu­ni­ca­ci­ons són més sen­si­bles, és a dir, que el paci­ent es troba en els últims dies, la comu­ni­cació amb els fami­li­ars la fan els met­ges”, hi afe­geix la neda­dora, que admet que no espe­rava invo­lu­crar-se en un hos­pi­tal tan aviat però que tenia la neces­si­tat d’aju­dar a fer front a aquesta crisi d’alguna manera.

El silenci

Un altre dels aspec­tes que han impres­si­o­nat Clàudia Dasca és “el silenci” que hi ha pre­ci­sa­ment a la quarta planta, on habi­tu­al­ment hi hau­ria d’haver fami­li­ars i cert ambi­ent. “Ara, res d’això. Gai­rebé tot, en silenci, amb les por­tes tan­ca­des per evi­tar qual­se­vol con­tagi.” “Hi ha molta cir­cu­lació de met­ges i per­so­nal d’infer­me­ria, però molt silenci. La càrrega de tre­ball és molt intensa. Totes les habi­ta­ci­ons estan amb la porta tan­cada. Ningú s’espe­rava una situ­ació així. Això és molt impac­tant perquè aquesta no és l’acti­vi­tat nor­mal d’un hos­pi­tal”, expressa.

L’espor­tista està en espera de saber com haurà de pre­sen­tar el tre­ball de final de grau a la UAB ja que està dis­se­nyat perquè es faci de forma oral i pre­sen­cial davant d’un tri­bu­nal. “Pos­si­ble­ment l’hau­rem de fer per escrit, tal com està el pano­rama.”

LA PLANTA

“Hi ha molta circulació de metges i l’activitat és molt intensa”

DESBORDATS

“Les condicions no són les òptimes per la falta de material mèdic”

LA TASCA

“Els malalts estan incomunicats i els ajudo a posar-los en contacte amb les famílies”

Lidón Muñoz i el temor d’un contagi

Com Dasca, la nedadora del CN Sant Andreu Lidón Muñoz (Castelló, 1995) també estudia medicina a la UAB. Fa un curs menys (cinquè) i els últims mesos ha fet pràctiques a Can Ruti, on Dasca col·labora aquests dies. Muñoz, però, no s’ha decidit a fer el pas i presentar-se de voluntària per temor d’un contagi que no l’afectaria només a ella. “Jo i només jo soc responsable del meu rendiment esportiu, però tinc moltíssimes persones al meu voltant que m’ajuden. Si ara em contagiés i estigués 14 dies en quarantena jo seria la culpable.” Muñoz, que s’entrena sota les ordres de Jordi Jou, ha batut deu rècords d’Espanya en els últims tres anys. “Encara no tinc la carrera i no em podrien contractar. Ara en un hospital només podria fer tasques senzilles. I tampoc em podria oferir deu hores al dia perquè cinc m’estic entrenant. Crec que no és el moment d’exigir cap horari especial, als hospitals necessiten ajuda de veritat i persones amb gran disponibilitat”, argumenta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)