El confinament ens va agafar als Estats Units. En aquell moment no saps què fer; la incertesa a vegades et fa sentir por i inseguretat, i vam decidir agafar, al més aviat possible, un vol i tornar cap a Banyoles. L’experiència de tornada va ser molt estranya; tots els que érem en aquell vol tornàvem cap a casa i no teníem la certesa d’estar-ho fent bé. En aquell moment els Estats Units estaven millor i sabíem que anàvem a un lloc on hi havia un confinament més dur. Al final el que un vol és estar més a prop de casa. Tinc la sort de viure el confinament amb la meva parella, Mario Mola [tres vegades campió del món de triatló]. Ho hem viscut prou bé, acostumats a viatjar; ens ha servit per descansar, i personalment aquesta aturada m’ha anat molt bé.

Les primeres dues setmanes de confinament van ser de desconnexió total. De no fer res. Vam arribar mig refredats, havíem viscut dues setmanes molt estressants i vam decidir que faríem les coses amb més calma. De mica en mica, vam anar introduint la bici, amb el rodet, i al cap de dues setmanes vam comprar una cinta per córrer.

Al final poder sortir a fora és una felicitat enorme. Per a nosaltres, que estem acostumats a estar a fora, a anar en bici i a córrer, de cop estar tancats dos mesos doncs és un xoc molt fort. El fet de no poder entrenar-nos a la piscina és el que els triatletes hem patit més i, com que no depèn de nosaltres, la situació és més complexa. Vam instal·lar una piscina desmuntable a casa i amb les gomes en sec també hem pogut salvar una mica la disciplina.

Sí. No ens agrada dir-ho gaire, perquè la situació és sensible i no et vols sentir superior a ningú, però el fet de poder tenir les facilitats per poder entrenar-nos, en el meu cas al CN Banyoles i a l’estany, és d’agrair i es valora molt. No ens sentim còmodes dient-ho en veu alta, però és la nostra feina.

Han canviat en volum. Nosaltres estem acostumats a entrenar-nos quasi 30 hores setmanals, i ara la setmana que hem fet més entrenaments han estat 20 hores. Cada setmana intentem fer-ne més, però el volum d’entrenaments ha baixat molt, també perquè no podíem fer natació.

Estem acostumats a entrenar-nos i a descansar a casa. En aquest sentit, no ha canviat gaire. Ara passo més estona amb la família: ajudo a cuinar i a fer tasques a casa.

És una situació per a la qual no estàs preparat. Estava començant la preparació olímpica. Em trobava molt bé de forma i tenia la idea de fer un any molt complet pel que fa a entrenaments. L’accident em va fer posar el fre de mà i em va ajudar a valorar la vida: el fet de poder caminar o tornar a moure el braç eren petits èxits que valoraves molt més. Els meus objectius van canviar i vaig veure que s’ha de ser feliç amb el que un té. No em penedeixo de com ho vaig viure i sobretot de com ho vaig portar. No deixa de ser un accident involuntari, jo crec en el perdó. Ara ho veig tot com una experiència més.

Va ser molt més ràpida del que havien previst els metges. El que més em va costar va ser la tornada a la competició. M’estava entrenant bé, però el fet de tornar-me a sentir al mateix nivell i recuperar la força i tornar a tenir les ganes ha estat el que m’ha costat més. Una cosa és entrenar-te a casa o amb la gent més propera i l’altra és exposar-te i intentar demostrar-te a tu i a la gent que ets la mateixa, quan realment les cicatrius encara hi són. El meu cap ha canviat, no és el mateix. La vida m’ha posat a prova tant a mi com a la meva família. Això em va fer mirar la vida amb uns altres ulls.

No estava gens preparada. Al desembre em va trucar el seleccionador amb la intenció d’apuntar-me a la prova [copa del món de Ciutat del Cap]. Ells comptaven amb mi per al cicle olímpic i això em va fer posar les piles. Vaig decidir que era la meva oportunitat per tornar a competir al màxim nivell, després de perdre quasi tot un any de punts olímpics, tot i que sabia que encara em faltava rodatge. Volia ser als Jocs i no ho havia de deixar escapar. El resultat va estar bé, estava contenta. Les lesions hi són i jo no era la mateixa, el braç no tenia la mateixa força i, quan es competeix, es fa contra les millors del món. Hi ha molt de nivell en aquestes proves i estar en aquella línia de sortida ja era un èxit.

A mi m’ha beneficiat, ja que en molt pocs mesos havia de demostrar molt. Tot aquest temps que s’ha guanyat juga a favor meu perquè fa que tingui més confiança, tingui més temps per pensar les proves que vull fer, pugui continuar recuperant-me i agafar més forma. Una vegada s’hagi dit el calendari de proves puntuables, en parlaré amb el meu entrenador. Vull ser en les proves que puntuïn més i de la millor manera possible. Ara mateix, però, tot està aturat.