Si et dic la veritat, he tingut la sort que he estat força bé. Venia d’una època de molt d’estrès en què no parava de viatjar, havia jugat vuit o deu competicions en un mes i mig, anava d’un lloc a un altre i de cop i volta parar i estar uns dies a casa m’ha anat força bé. És veritat que al cap de tres setmanes, quan veus que ha passat el teu límit de dies sense entrenar-te, et comences a aclaparar. La federació em va enviar una bici estàtica i he pogut fer molt càrdio; també tenia unes peses i espai al menjador per anar fent físic, però no he pogut fer res de taula.

Crec que en aquest cas el tema de l’edat és un factor positiu. Quan ets més jove, mentalment aquestes coses et costen més, et costa més agafar la tècnica i tornar a tenir la confiança suficient per competir. A mi cada any em costava menys tornar a agafar la forma després de l’aturada de vacances, i no crec que em sigui especialment difícil perquè m’he mantingut bé físicament, em sento bastant forta i amb ganes.

També és veritat que intento no capficar-me amb el tema dels Jocs. No sabem com anirà i en temes esportius ja es veurà. El meu objectiu és, en cas que hi hagi Jocs, ser-hi.

Segueix sent una gran incògnita. La federació internacional té una reunió el 2 de juny i potser sortirà alguna informació. Sembla que a Europa alguns països es comencen a obrir i podria haver-hi alguna competició internacional a prop. Un gran esdeveniment com un mundial, amb més de setanta països, és complicat que es faci al setembre. Sé que intenten anar amb peus de plom i no volen cancel·lar competicions, però a la vegada saben que és molt difícil que es pugui organitzar una competició d’aquest tipus aquest any.

Sí, durant el confinament he estat molt en contacte amb molts jugadors i una de les preocupacions més grans d’alguns dels més top era què passaria amb Tòquio i el sistema de classificació. Ara potser hi ha un 60% de jugadors amb places ja adjudicades, però un 40% no. N’hi ha molts, entre els quals m’incloc, que estem a prop d’aconseguir la classificació per rànquing. La federació internacional havia de fer servir el rànquing de l’1 de juny, però ara està congelat. La mateixa federació encara no té gaire clar quina seria la manera més justa de fer-ho, si es farien preolímpics o no. Hi ha moltes incògnites i això és una cosa que preocupa molt els jugadors.

Tenen un projecte molt maco, tenen una jugadora de casa que està pujant molt i compten amb la Clàudia Caymel, que és l’actual campiona d’Espanya absoluta i és una de les meves millors amigues del tennis de taula. Em van plantejar la idea que tenien i que volien pujar i vaig dir “per què no”. És veritat que és la segona categoria, però el que m’oferien a mi em va millor, jugar més tranquil·la i intentar pujar, i així em puc centrar més en els compromisos internacionals. M’han donat facilitats, no hauré de jugar tots els partits, només els que ens interessin a les dues parts.

Totalment. Fa dos anys que noto que no tinc temps per entrenar-me i no tinc temps d’anar bé en les competicions. El que jo feia l’any passat era entrenar-me dos dies al CAR, anar a París a jugar un partit de lliga, després anava a una competició internacional, i marxava a un altre lloc a jugar lliga europea, i no donava l’abast. Si jugo en un equip aquí, em puc centrar a entrenar-me bé i també em pot ajudar a intentar classificar-me per a Tòquio.