Amb 22 anys, la rider d’Almos­ter de l’equip inter­na­ci­o­nal Head Snow­bo­ards, Núria Cas­tan, s’ha fet un nom en el surf de neu d’estil lliure i s’ha con­so­li­dat entre les qua­tre millors del món del selec­tiu Fre­e­ride World Tour (FWT), l’elit de les elits d’un esport mino­ri­tari més pre­pon­de­rant en altres països com Àustria o França. Cas­tan, que en l’àmbit econòmic en fa prou “cobrint cos­tos” amb els seus patro­ci­na­dors, ha aca­bat quarta la gene­ral d’una moda­li­tat de des­ni­vells esfereïdors que poden arri­bar “al 45 o el 50 per cent”. L’èxit en el seu debut li garan­teix una de les qua­tre llicències per al 2021. A més, li va ator­gar el bit­llet per com­pe­tir en la 2020 Xtreme Ver­bier, la prova final reser­vada a les qua­tre millors. “Quan ja estàvem a Cham­bery pujant el 13 de març ens van dir que s’havia suspès pel coro­na­vi­rus, una llàstima perquè era la 25a edició d’una de les pro­ves més emblemàtiques de la dis­ci­plina i que s’havia de fer al Bec de Roses, tot i que pri­mer de tot és la segu­re­tat”, explica Cas­tan, que ara resi­deix a Benasc i que apro­fita per avançar el pro­jecte de car­rera de dis­seny gràfic, rela­ci­o­nat amb el canvi climàtic –“Els incen­dis a Austràlia, les inun­da­ci­ons i ara el coro­na­vi­rus, no sé què serà el següent. Pot­ser estic massa sen­si­bi­lit­zada amb el tema...”

A la gran final l’havien d’acom­pa­nyar la fran­cesa cam­pi­ona del món Marion Haerty, l’aus­tra­li­ana Mic­ha­ela Davis-Mee­han i la nord-ame­ri­cana Erika Vikan­der. El fre­e­ride (esquí fora­pista) és un estil extrem que es dis­puta sobre neu pols i en què l’espor­tista tira la seva pròpia traçada. “Els jut­ges valo­ren la difi­cul­tat, el ritme, la fluïdesa en la bai­xada”, pre­cisa. El 2021 tindrà l’avan­tatge “de conèixer les cares de les mun­ta­nyes, que habi­tu­al­ment es repe­tei­xen.” Abans de la prova, no s’hi pot pujar. “Només podem obser­var amb uns prismàtics.”

Set podis en la cate­go­ria júnior, inclòs un sub­cam­pi­o­nat del món (2014) i una ter­cera posició mun­dial (2013), la van cata­pul­tar el 2016 al Fre­e­ride World Qua­li­fier. El 2019 va ser segona, man­te­nint les pos­si­bi­li­tats de clas­si­fi­car-se per al FWT fins a l’última prova de qua­tre estre­lles a Ober­gurgl (Àustria), que no es va dis­pu­tar: “Més de vui­tanta centímetres de neu. Van bom­bar­de­jar la cara perquè hi havia risc d’allau i després era molt perillós. Està clar que estic de pega amb les pro­ves finals.”

El tri­omf al Remarka­bles de qua­tre estre­lles de Nova Zelanda –país on ja fa qua­tre anys que passa els estius– li va obrir la porta: “Em van donar una wild card per com­pe­tir al Japó amb només una set­mana de temps.” Va ser cin­quena i sisena i última al Canadà. Assa­bo­ri­ria per pri­mer cop el podi a l’estació d’Ordino Arcalís (Andorra) quan va aca­bar segona, una fita històrica. Mai abans cap cata­lana ni cap rider de l’Estat havia pujat al podi del FWT. “Vaig sor­tir penúltima i vaig superar Haerty, cam­pi­ona de les pro­ves ante­ri­ors. Va ser una sen­sació bru­tal mal­grat que la dar­rera par­ti­ci­pant em va gua­nyar, però ja sabia que era pri­mera o segona. M’havia impo­sat apar­car l’estrès i dis­fru­tar. A Andorra m’hi sento com a casa”, subrat­lla. A Fie­ber­brunn (Àustria) va tan­car el cir­cuit amb un cinquè lloc.