És una satisfacció molt gran i demostra que estic en una bona dinàmica. És un club que lluita per tots els títols. Hem aconseguit quatre títols de cinc i érem un dels favorits per aspirar a la lliga que no s’ha acabat. Anàvem segons. La proposta del Terol era la principal opció que tenia, tot i que també he tingut contacte amb equips de les lligues belga i francesa, que tenen un nivell més alt que la lliga espanyola. El fet de ser internacional et dona un nivell alt i t’obre portes perquè altres lligues, altres equips, altres entrenadors puguin veure el teu treball. El fet de jugar l’europeu l’estiu passat hi va ajudar. He optat per quedar-me perquè hi estic bé i també per seguretat sanitària.

El fet de jugar en la posició de lliure no facilita tenir bones ofertes. Els equips fitxen més oposats o puntes, que al final són els que et guanyen els partits. A més, en un equip només juga un lliure. No descarto, però, marxar en el futur.

Al maig vaig fer-ne 31, però el lliure en el voleibol és com el porter en el futbol. Si t’entrenes en l’alt nivell i ets professional en tots els sentits, et queden anys donant guerra.

No. Al contrari. En les categories inferiors sempre havia estat atacant. Des que vaig tornar a la Superlliga vaig jugar de lliure. Vaig anar millorant a partir d’un canvi de mentalitat i els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018, en què vam guanyar la plata, van suposar un punt d’inflexió, un canvi radical. Estava a un nivell mitjà i en poc temps vaig començar a progressar. Abans, hi va haver un període en què vaig tornar a jugar d’atacant, amb el Barça en la Superlliga 2. Era al Sòria amb 22 anys, va irrompre la crisi econòmica i vaig tornar casa per treballar i per jugar al Barça. Quan vam pujar a la Superlliga vaig tornar a jugar de lliure.

Hi havia una generació de joves molt ben treballats i alguns veterans entre els quals hi havia el central Jorge Fernández i jo, que havíem de fer la funció de mantenir el grup en els moments més tensos. Aportar la nostra experiència i la calma necessària, aspectes en què influïen l’edat i el caràcter i en què és molt important guanyar-se la confiança dels companys. Ara som una selecció consolidada. Abans hi havia molts canvis.

Vaig debutar amb 18 anys amb el Barça i amb Pedro Lanero d’entrenador. Vam acabar el curs amb Toni Alemany. Sergi Arranz, amb 17 anys, i jo vam ser alternatives en una temporada amb canvis.

Vaig anar a entrenar-me un mes amb la selecció, en una preselecció per al campionat del món. El tècnic era el brasiler Julio Velasco, un dels millors entrenadors del món. Toni Alemany era el seu segon. Velasco em va dir que jo era molt valent jugant de punta amb la meva estatura (1,81 m), però també em va dir que si volia tenir futur en la selecció havia de jugar de lliure. Vaig aprendre molt aquell estiu i amb Alemany ja vaig jugar en aquesta posició amb el Barça.

Va ser dur. Recordo que estàvem entrenant al gimnàs de Sòria i un amic brasiler es va posar a plorar. Pensàvem que era un tema familiar. Manuel Sevillano, l’entrenador, s’hi va acostar, li va preguntar i va quedar blanc. Quan vam veure la reacció de Sevillano ja vam veure que la cosa era greu. Va reunir tot el grup i va explicar que Vinicius, el lliure de Terol, havia mort d’una manera sobtada. Vam quedar petrificats i no ens ho podíem creure. Al cap de tres o quatre dies, el tècnic del Terol, que era segon de la selecció, em va demanar com ho tenia per fitxar per ells i trencar el contracte amb el Sòria. Tant l’afició com els companys van ser increïbles amb mi. Hi havia gent que em donava les gràcies plorant per haver-hi anat a jugar. Sempre ho recordaré com una circumstància molt dura però molt sentida. A més, quan feia quatre dies que hi era, el meu primer partit ja va ser una final de la supercopa i a Terol. La vam guanyar per 3-0 i vam jugar molt bé. En acabar, la meitat de l’equip es va posar a plorar i l’afició també. Amb l’Unicaja Almeria hi ha una gran rivalitat però el respecte va ser brutal.

Sempre he dit que ha estat un jugador de referència que sempre he admirat. Hi vaig coincidir en la selecció espanyola.

Va ser el reconeixement a la gran feina i al gran joc de tot l’equip, que va estar molt endollat. La veritat és que no sabia que havia estat el primer lliure, de fet no sabia ni qui havia estat l’MVP de la copa anterior. Va ser una sorpresa molt gran i no m’ho esperava. És el premi al treball de dos anys en un club que té sempre la pressió de guanyar.

Malament. Hem de ser conscients i responsables del perill sanitari i de lesions si ens precipitem. El fisioterapeuta ja ha advertit que veu impossible garantir la seguretat física dels seus jugadors si el retorn és tan precipitat. També es parla del gener, que seria l’opció bona.