Sí, és clar. En ajornar-se els Jocs, a mi em va tornar a venir una repetició d’any. Veient els resultats d’aquest any en la primera estatal, en què he jugat molts anys, vaig pensar que volia tenir més exigència, ja no quan vagi a competir internacionalment, sinó setmanalment, amb una competició forta. Vaig mirar si podia anar a un equip de la divisió d’honor i, coses de la vida, em van dir que l’Esparreguera estava interessat a comprar una plaça. I era tota una oportunitat.

Sí, aquest és el canvi del que era el setembre del 2019 al que serà el setembre del 2020. Llavors, l’afrontava amb la classificació ben encarada, però, després del campionat d’Europa i d’una competició que no va anar massa bé, va fer que no hagués de competir fins al maig. Eren molts mesos. Ara, ho afronto com un any en què podré competir tot el que necessiti i, evidentment, amb el repte d’arribar a Tòquio el més amunt en el rànquing i en la millor forma possible.

El principal mètode per classificar-se és el rànquing, que és el que dona més places; en la meva categoria, eren set. Després, hi ha un torneig que dona una plaça i els campionats continentals. Jo entrava per rànquing, que es tancava l’1 d’abril. El coronavirus va cancel·lar tres tornejos, i hi havia la incertesa de si s’havien de fer més tard i que comptessin o el rànquing ja quedava tancat. Van decidir, mesos després, perquè va ser oficial fa 15 dies, què el rànquing quedava com estava en aquell moment.

Soc l’esportista català paralímpic que haurà participat en més Jocs. En Jocs Olímpics, l’únic que em pot superar que estigui en actiu seria Chuso García Bragado. En tennis de taula, dins l’equip espanyol tinc el meu company d’equip que haurà participat en els mateixos Jocs que jo i tinc un altre company en una altra categoria que seran els seus setens. Som gent que aguantem bastant i, realment, personalment és tota una satisfacció i tot un èxit.

Evidentment. Vinc de quedar campió del món el 2018 i ja he demostrat que puc aspirar a tot, que puc guanyar qualsevol contrincant. El repte és poder ser allà, en les rondes finals, competint amb els millors jugadors i plantar cara. Tant en individuals com en equips, en què tenim opcions més clares de poder aconseguir una medalla.

Totalment. L’any 2002, vam tenir l’experiència de jugar una final paralímpica per equips i crec que és el repte que em queda en la meva carrera esportiva. He estat campió d’Europa diverses vegades, campió del mon individual i per equips. Una mica, el que em queda individualment i per equips és poder ser campió paralímpic. Després, les circumstancies diran. Amb una altra medalla també estaré exultant d’alegria, i si no s’hi arriba, tampoc serà ni molt menys un drama. Però la il·lusió de viure l’experiència de ser campió paralímpic és de les que em falta per viure.

Una eternitat.

Sí, però no és nerviosisme. Tinc molta il·lusió. Se m’ha transformat tot en il·lusió, perquè per a mi estava sent un any molt dur. Com he dit, des del setembre fins al març que estigués oficialment classificat, anava a no competir gens per no poder quedar-me fora; amb els punts que tenia era dins. Només entrenar i competir en la lliga estava sent dur. No estic pensat en els Jocs. Penso que viuré tota una temporada anant a competir potser el que no he competit mai en campionats i això em fa moltíssima il·lusió. Estic entrenant amb una il·lusió i unes ganes que feia anys que no em trobava.