Aquest any ningú esperava, ni jo mateixa, que fes aquest salt, sobretot en l’àmbit internacional. Venia de molts anys d’estar present en competicions a tot el món però sense objectius superambiciosos. No hi ha hagut un gran campionat, però les marques que he fet i l’experiència que he acumulat m’han fet estar molt més alerta en tots els sentits en les curses més importants que he fet. Doha va ser el punt culminant perquè no era ni l’objectiu ni allò pel qual hem estat lluitant. Els 800 és una prova que hem estat entrenant durant quatre anys i sabíem que podia córrer per sota dels dos minuts des de fa tres anys, però ens ha costat molt trobar la cursa que s’ajustés exactament a les meves característiques. He tancat aquesta etapa en els 800 m, en què sempre he dit que em quedava alguna cosa pendent. Ha estat un final espectacular, això sí.

No es pot dir mai, perquè en el 2019 vaig treballar molt pels 1.500 m i en l’europeu vaig acabar en els 800 m perquè era on veia que tenia més opcions, però haver corregut en 1:59 em fa tancar un cicle. Per en Joan, també. Això no vol dir que no torni a córrer aquesta prova en un míting perquè el 800 em dona un punt per ser competitiva en els 1.500, que és la prova que em motiva més perquè crec que puc ser més competitiva en les grans competicions. No necessites tenir una marca excepcional, sinó que has de jugar amb les teves armes i sento que seré més competitiva i tindré més possibilitats reals de guanyar una medalla.

No coneixem el meu límit. Quan vaig córrer en 4:03 no vaig tenir la sensació d’haver patit gaire. Sé que en els 800 per les meves característiques no em veig fent 1:57, però en els 1.500 m ens queda molt per descobrir. No veig que els quatre minuts siguin un límit infranquejable, però d’aquí a un any en tornem a parlar i et sabré respondre millor. Hi ha aspectes que puc millorar, com és la resistència. Tinc un gran marge de millora, però no sé com es traduirà això en una marca concreta.

És difícil mirar enrere i pensar en l’abril o finals de març, quan estàvem a casa. Era impossible preveure a quin nivell de forma arribaria a l’estiu. El que em va anar bé és que vaig deixar tot el que no fos l’atletisme de banda, començant per la feina al CN Banyoles. La meva vida es va centrar molt en no perdre l’estat de forma per al qual havia treballat tants anys. Al març estava millor que mai. Havia fet la millor temporada de pista coberta de la meva vida i la meva preocupació era aquesta, tornar en plenes condicions. Vaig tenir moltes facilitats perquè el club em va facilitar tot el material que vaig necessitar i mentalment em va servir per parar a pensar en tot allò que havia aconseguit i plantejar-me què volia fer en el futur. Vaig sortir més forta del confinament i m’he adonat que ser professional i dedicar-me 24 hores a l’atletisme és el que necessito i el que vull fer a partir d’ara.

Sí, és el que volem fer. Encara treballo al CN Banyoles, però a partir de novembre la idea és convertir-me definitivament en professional de l’atletisme per primera vegada i centrar-me en mi mateixa perquè he vist que això ha tingut els seus fruits i em fa il·lusió. Per sort tinc els recursos per poder-ho fer. Espero mantenir la línia d’aquest any i que les lesions em respectin perquè sé que la constància és un dels meus punts forts.

Vam començar amb els 2.000 a Olot. Vam decidir inventar-nos aquests controls perquè no sabíem què passaria a posteriori. Al juliol no hi havia calendari internacional i no sabia què em trobaria i si tindria l’oportunitat de competir i en Joan em deia que calia tenir algun objectiu perquè això em mantindria desperta. Va ser la punta de llança perquè vaig assolir una marca de molt de valor. Em trobava molt bé i a partir d’aquí se’m van obrir portes internacionals. Els organitzadors sabien que havia fet aquesta marca i van confiar en mi i a poc a poc vaig anar trobant noves experiències i tot va sortir rodó.

S’ha dit obertament que els jocs es faran encara que sigui amb mesures, però hauré de fer la mínima. D’aquí a pocs dies tornaré als entrenaments per començar a preparar l’europeu i el mundial de pista coberta. De mítings, encara no ho sabem. Sempre he fet dues temporades així arribo més bé a l’estiu perquè tinc més càrrega i també em motiven l’europeu i el mundial de pista coberta perquè són molt rellevants per al currículum. A partir de l’1 d’abril ens centrarem en els Jocs.

No ens ho vam prendre com un repte històric. Venia de fer marca personal en les dues proves i buscàvem una motivació afegida assumint el risc que això comportava. Fer primer els 800 m i al cap de deu minuts els 1.500 m podria fer que no guanyés la segona prova perquè les meves rivals estarien més descansades. Ens va sortir bé i va acabar sent la bomba perquè tothom va parlar molt de mi; va tenir molta repercussió i va ser molt important per a la meva visibilitat atlètica. No coneixia tampoc la història que hi havia al darrere amb la Carme Valero. Això ho vaig aprendre llavors.

Sí. En Joan és l’entrenador i la peça principal, però a banda d’ell hi ha un grup de persones molt important, com ara en Pau Congost i en Víctor López, que són de Banyoles i m’acompanyen més en el dia a dia. L’Arnau Mach, que és fisioterapeuta, també és una persona rellevant en l’equip. Hem construït un centre d’alt rendiment prop de casa i aquesta és la clau de l’èxit, perquè és gent que ho viu amb molta il·lusió i m’ajuden en la meva motivació.

Cap en concret, però el fet d’estar molt més present a la Diamond i de conviure amb les millors del món també m’ha servit per millorar. M’he adonat que si vull continuar estant amb elles haig d’adoptar un altre estil de vida, que ha de girar al voltant de l’entrenament, i tinc ganes de fer-ho, un canvi de xip definitiu.

És una polèmica de la qual me’n sento allunyada, però considero que hauria de tenir les seves oportunitats més enllà que el tema hagi acabat als jutjats. Segurament hi ha coses de fons que se m’escapen.