La Vuelta 2020, afectada per la pandèmia, ofereix en l’apartat estrictament esportiu un espectacle amb alt contingut emocional cada dia.

El primer amb el vencedor del 2019, Primoz Roglic (Jumbo), que guanyava l’etapa i se situava líder després de la decepció al Tour. El segon amb Marc Soler (Movistar) guanyant en una gran cursa el dia que es corria a casa del seu equip. I, ahir, amb Daniel Martin (Israel) emocionat per poder dedicar, per fi, una victòria a la seva dona –l’atleta britànica Jess Andrews (Martin un cop casada), present als Jocs de Rio– i les seves filles bessones de poc més d’un any. L’irlandès (1986), establert a Girona fins que va marxar a Andorra i amb una capacitat de patiment que li permetia acabar el Tour amb fractures a les vèrtebres –el 2018 va ser el més combatiu i va assolir el seu últim triomf–, ha guanyat com a professional des del 2008 clàssiques a les Ardenes o la Volta Catalunya. Però des que va ser pare, havent passat per l’UAE i ara a l’Israel, no havia assaborit el gust de la victòria. D’aquí que la seva emoció li impedís acabar de parlar, per les llàgrimes als ulls, a la línia d’arribada a la Laguna Negra de Vinuesa, per primer cop final.

Neutralitzada la primera escapada per por del vent i la segona per l’aproximació al port final, Ineos imposava el ritme amb una seqüència que obria Froome per a Carapaz mentre Marc Soler i Esteban Chaves havien de canviar de bici i dur la d’un company, durant més o menys estona, pels respectius problemes mecànics. Amador i Sosa mantenien la tortura a mesura que s’enfilava l’asfalt i, amb una dotzena d’aspirants, era Martin el que recordava aquell botxí de Purito, a la Lieja l’abril del 2013 i amb un aficionat disfressat d’os panda seguint-los –qui ho pot oblidar?–, a menys de 200 metres per alçar-se amb el triomf.

La sisena etapa, diumenge, ha modificat el recorregut per la impossibilitat d’entrar en territori francès i, per tant, el final no pot ser al Tormalet. Seran 146,4 km amb la pujada final a Formigal.