“Estava a punt d’escriure un tuit per felicitar els amics del Nepal que avui han fet història quan m’ha arribat la terrible notícia. I encara segueixo desorientat. Ara mateix només em queden forces per donar el meu condol i suport als amics i familiars. Ens deixes el teu entusiasme i la teva passió com a llegat. Una abraçada allà on siguis.” Aquest és el tuit que va dedicar dissabte Ferran Latorre (Barcelona, 1970), un dels grans de l’alpinisme català, al vallesà Sergi Mingote, mort per una caiguda fatídica quan descendia del camp 1 al camp base avançat del K2 perseguint el somni de desafiar la crua meteorologia hivernal –50 graus sota zero i vents de prop de 100 quilòmetres per hora– de la segona muntanya més alta del món (8.611). Una fita que mai ningú paradoxalment fins aquell dia havia celebrat, l’últim gran repte de l’alpinisme. “Vaig haver de bloquejar el tuit de felicitació als nepalesos que havien fet el cim del K2 i als quals volia felicitar expressament perquè un d’ells va fer cim amb mi al K2 el 2014. Em va fer molta il·lusió perquè és gent fantàstica, transparent, tot i que també he de dir que sap greu que no hi hagués cap alpinista de la regió del Baltistan, on està ubicat el K2. Vaig llegir la notícia al Twitter i quan anava a publicar la felicitació, Jordi Merino, el president de la FEEC, em va comunicar la mort del Sergi. Me’n vaig anar a córrer dues hores i després el vaig escriure”, explica Latorre, que glossa la figura del de Parets: “Més que un alpinista ha estat un himalaista, un entusiasta, una persona que ha destacat per les expedicions a l’Himàlaia. A principis de l’any 2000 va estar molt actiu i després va tenir un parèntesi. I ara, en l’últim any, havia tornat amb molta força. Té molt de mèrit després d’anys apartat i de ser alcalde, que déu-n’hi-do. Ha completat ascensions molt ràpides en el marc d’un projecte que va arrencar fort, tot i que va quedar una mica estroncat per la Covid-19. Ha estat una figura important en el món dels vuitmil d’estil clàssic”, indica Latorre, que coneix a bastament “la muntanya salvatge” després d’haver-hi estat dos cops i haver-la coronat el 2014. Amb criteri, doncs, analitza el grau de dificultat de la zona on es va produir l’accident: “Si és una zona més o menys complicada és relatiu. Depèn de per a qui. No era complicada en el sentit que estava equipada amb corda fixa perquè era una ascensió d’estil clàssic, en la qual instal·les diferents campaments i puges i baixes molts cops. És més segur i més ràpid. El terreny, però, no és fàcil en el sentit que no és de caminar. El K2 és una muntanya molt dreta fins als 7.200 metres i bastant mantinguda. Has de grimpar i escalar i les conseqüències d’un accident són molt greus. En ben pocs llocs pots caminar, només just a la base i en una zona una mica plana del camp 4. La corda facilita l’ascensió i el descens. No sabem si va cometre algun error manipulant-la. O potser li va caure una pedra que el va desequilibrar. Són especulacions.”