“Estava a punt d’escriure un tuit per feli­ci­tar els amics del Nepal que avui han fet història quan m’ha arri­bat la ter­ri­ble notícia. I encara segueixo deso­ri­en­tat. Ara mateix només em que­den for­ces per donar el meu con­dol i suport als amics i fami­li­ars. Ens dei­xes el teu entu­si­asme i la teva passió com a lle­gat. Una abraçada allà on siguis.” Aquest és el tuit que va dedi­car dis­sabte Fer­ran Latorre (Bar­ce­lona, 1970), un dels grans de l’alpi­nisme català, al vallesà Sergi Min­gote, mort per una cai­guda fatídica quan des­cen­dia del camp 1 al camp base avançat del K2 per­se­guint el somni de des­a­fiar la crua mete­o­ro­lo­gia hiver­nal –50 graus sota zero i vents de prop de 100 quilòmetres per hora– de la segona mun­ta­nya més alta del món (8.611). Una fita que mai ningú para­do­xal­ment fins aquell dia havia cele­brat, l’últim gran repte de l’alpi­nisme. “Vaig haver de blo­que­jar el tuit de feli­ci­tació als nepa­le­sos que havien fet el cim del K2 i als quals volia feli­ci­tar expres­sa­ment perquè un d’ells va fer cim amb mi al K2 el 2014. Em va fer molta il·lusió perquè és gent fantàstica, trans­pa­rent, tot i que també he de dir que sap greu que no hi hagués cap alpi­nista de la regió del Bal­tis­tan, on està ubi­cat el K2. Vaig lle­gir la notícia al Twit­ter i quan anava a publi­car la feli­ci­tació, Jordi Merino, el pre­si­dent de la FEEC, em va comu­ni­car la mort del Sergi. Me’n vaig anar a córrer dues hores i després el vaig escriure”, explica Latorre, que glossa la figura del de Parets: “Més que un alpi­nista ha estat un hima­la­ista, un entu­si­asta, una per­sona que ha des­ta­cat per les expe­di­ci­ons a l’Himàlaia. A prin­ci­pis de l’any 2000 va estar molt actiu i després va tenir un parèntesi. I ara, en l’últim any, havia tor­nat amb molta força. Té molt de mèrit després d’anys apar­tat i de ser alcalde, que déu-n’hi-do. Ha com­ple­tat ascen­si­ons molt ràpides en el marc d’un pro­jecte que va arren­car fort, tot i que va que­dar una mica estron­cat per la Covid-19. Ha estat una figura impor­tant en el món dels vuit­mil d’estil clàssic”, indica Latorre, que coneix a bas­ta­ment “la mun­ta­nya sal­vatge” després d’haver-hi estat dos cops i haver-la coro­nat el 2014. Amb cri­teri, doncs, ana­litza el grau de difi­cul­tat de la zona on es va pro­duir l’acci­dent: “Si és una zona més o menys com­pli­cada és rela­tiu. Depèn de per a qui. No era com­pli­cada en el sen­tit que estava equi­pada amb corda fixa perquè era una ascensió d’estil clàssic, en la qual ins­tal·les dife­rents cam­pa­ments i puges i bai­xes molts cops. És més segur i més ràpid. El ter­reny, però, no és fàcil en el sen­tit que no és de cami­nar. El K2 és una mun­ta­nya molt dreta fins als 7.200 metres i bas­tant man­tin­guda. Has de grim­par i esca­lar i les con­seqüències d’un acci­dent són molt greus. En ben pocs llocs pots cami­nar, només just a la base i en una zona una mica plana del camp 4. La corda faci­lita l’ascensió i el des­cens. No sabem si va come­tre algun error mani­pu­lant-la. O pot­ser li va caure una pedra que el va dese­qui­li­brar. Són espe­cu­la­ci­ons.”