La frase del titular, extreta de l'himne oficial de la Unió Esportiva Santboiana, expressa en certa manera la visió que han tingut des de sempre els aficionats i jugadors vers el rugbi. Aquest és un esport en què la victòria és menys important que l'esperit de lluita i la superació dels mateixos jugadors sobre el terreny de joc. També es té en molt alta estima l'actitud dels aficionats i el fair-play entre tots els jugadors, que es tradueix en el ja conegut tercer temps.

A Catalunya, el rugbi encara és un esport minoritari, però nacionalment és un dels més simbòlics pel fet que la federació catalana va ser una de les que va fundar la federació internacional (FIRA) l'any 1934 juntament amb les federacions de l'Estat Francès, Itàlia, Alemanya, Txecoslovàquia i Romania. A Catalunya el passat, el present i el futur d'aquest esport està indissolublement lligat a Sant Boi de Llobregat, ciutat on el 1926 un dels seus més il·lustres habitants, Baldiri Aleu, va fundar el 1921 un club que ara camina cap al seu centenari amb una salut de ferro. Aleu va conèixer el rugbi mentre feia els estudis de veterinari a Occitània (a Tolosa), una regió on aquest és el vertader esport nacional. Quan va tornar, la seva passió pel rugbi ja era tan forta que no li va costar gaire il·lusionar tots els seus amics.

Amb un esperit molt propi dels pioners de l'esport a Catalunya, aquest grup de joves va decidir crear llavors l'actual Unió Esportiva Santboiana amb un punt en els seus estatuts que encara avui té una gran transcendència: «El seu objecte serà la pràctica i difusió de l'esport, especialment el rugbi.»

Lògicament, per poder jugar a rugbi, a banda de l'entusiasme desbordant d'aquells joves, feia falta un terreny de joc que no fos gaire cruel per als genolls. Després de llargues gestions i treballs se'n va trobar un al terme de Sant Joan Despí: un camp ple de canyes i pedres que els mateixos jugadors van netejar amb el suport, segons van explicar després, d'un pagès veí, que va cedir-los els bous perquè la feina no els fos tan fatigosa.

Després de la Guerra Civil espanyola, l'entitat va treballar de valent per adquirir uns terrenys més ben situats, en el propi municipi i en més bones condicions. Certament, fins l'any 1948 ho va poder fer en una instal·lació més digna, tot i que poder jugar sobre gespa encara era una utopia.

Hem topat amb l'exèrcit. Aquells terrenys van ser reclamats més endavant per l'exèrcit franquista. Llavors els alcaldes de la ciutat, que sabien que el rugbi ja era un patrimoni que no es podia perdre, van fer mans i mànigues per aconseguir una permuta amb uns terrenys similars. D'aquesta llavor va néixer l'estadi que avui coneixem com a Baldiri Aleu, que al llarg dels anys ha estat modernitzat amb gran entusiasme i més aviat pocs mitjans pels socis i els directius i amb el suport de l'Ajuntament de la ciutat.

Amb els anys la idiosincràsia del club no ha canviat. Tot i que la població ha passat dels 10.000 als 100.000 habitants durant aquest temps, la idea del rugbi com a esport amateur gairebé no ha canviat. En certa ocasió Baldiri Aleu, quan ja no exercia de president, va sentir un entrenador que es queixava perquè havien perdut un partit i aquesta va ser la seva resposta: «No et preocupis. Tenim prop de 120 jugadors entre totes les categories i això és el que compta, ja que més val perdre i tenir 120 jugadors que quedar campions de tot i tenir només un equip de professionals.» Amb tot, el club sempre ha acceptat i fins i tot contractat, esporàdicament, entrenadors i jugadors estrangers per aprofitar-ne els seus coneixements, sobretot en l'àmbit de la formació. Un dels més recordats és el francès Michel Reynard, que va treballar juntament amb Baldiri Aleu en els primers anys del club i que uns anys després va morir en el camp de concentració de Mauthausen.

Per Sant Boi, hi han passat alguns dels jugadors més significatius del rugbi català, com ara Oriol Ripol o Albert Malo, que va tenir l'ocasió de viatjar a Nova Zelanda i Austràlia, on es practica el millor rugbi del món.

La llista de jugadors que han deixat empremta a la ciutat és interminable. Dels primers equips, el que va deixar més bon record va ser Vicens Bisbal, un líder que va jugar al rugbi al màxim nivell fins passats els 40 anys. Als anys seixanta, les figures van ser Baldiri Petit i Josep Martínez. En aquella època, l'equip va fer llargs viatges a Lisboa i Rabat (Marroc) per competir en la copa FIRA. Els anys setanta, Rafael Ventura va ser l'ànima d'un equip que, esportivament, va entrar en crisi i més endavant els aficionats es van rendir a Salvador Torres, que va jugar dels 17 als 34 anys amb el primer equip. Ell va ser l'home que va liderar l'equip en els recordats títols de lliga dels anys 1984, 1986 i 1989.