En principi no sabia que hi havia aquestes jornades a Girona i quan em van dir que volien que fos l’ambaixadora em va sorprendre per la part bona, perquè això vol dir que el tennis de taula femení d’alguna manera ha destacat una mica a Girona. Sincerament crec que és un gran honor i trobo que és una molt bona forma per difondre tant l’esport femení com el tennis de taula, que tots dos són bastant minoritaris.

No, a les que són de cara al públic no hi podré ser perquè seré a Antequera, en els campionats d’Espanya absoluts, i tenim la copa de la Reina i les fases finals de la lliga, i no seré a Girona.

Sí, en el món de l’esport, i en concret en el tennis de taula, es pot veure una clara diferència entre les llicències masculines i les femenines; crec que si en homes potser n’hi ha mil i escaig, en noies amb prou feines arriben a les cent. Crec que aquesta diferència és un bon material per estudiar i veure com es pot fer perquè les dones també participin més en l’esport perquè, vulguis o no, es tracta del 50 per cent de la població.

Exacte. I no només referents, sinó també noies que estiguin involucrades en l’esport, entrenadores, jugadores, companyes d’equip, perquè des de la meva experiència personal, la meva carrera esportiva ha sigut una mica en solitari, sobretot en els últims anys. De mica en mica les meves companyes han anat deixant l’esport del tennis de taula i he anat tenint cada cop més companyes de menys edat. Al final les que hem quedat a dalt, a la selecció, som les de sempre: la Gàlia [Dvorak], la María Xiao i jo. Crec que el fet que una noia no tingui un entorn en què hi hagi dones, com ara una entrenadora, també és una de les raons que fan que surti del món de l’esport. Perquè, vulguis o no, l’esport segueix essent una mica masclista i quan està envoltada d’homes la dona també es cohibeix una mica.

El meu referent en l’esport era el Rafa Nadal, perquè abans vaig fer tennis; era com un referent perquè era un gran esportista. En el tennis de taula el referent era una jugadora xinesa que ara ja no és a la selecció. Crec, però, que també he tingut sort que la meva mare era la meva entrenadora; llavors era una dona, era la meva mare. Quan vaig canviar de club, al Calella, també tenia una entrenadora que era com la meva referència perquè ella havia sigut una gran jugadora en l’àmbit estatal i fins i tot en l’àmbit internacional. I en el dia d’avui, la Gàlia, que és la meva companya de selecció, també és com una gran referència meva, tant en el tennis de taula com fora.

Actualment s’està igualant bastant perquè quan hi ha competicions internacionals el premi, tant per a homes com per a dones, és el mateix. Quan s’han de televisar partits s’intenta fer que tant homes com dones tinguin el mateix temps. En el que encara hi ha una gran desigualtat és en el sou. Molt poques noies poden aspirar a estar ben remunerades per jugar una lliga quan un club les contracta. En canvi, en els homes és més fàcil, potser estan jugant a segona divisió i alguns cobren bastant; en noies això costa més.

En el meu cas potser és diferent. En el tennis de taula, com que som poques noies, i també la majoria de vegades hem tingut millors resultats que els nois, és com que ens haguessin mimat més o ens haguessin tractat millor. En aquest sentit, no he notat un tracte de discriminació, però de vegades si m’havia d’entrenar amb algun noi de la meva edat potser notava que el meu company no es volia entrenar amb mi perquè potser no tenia el nivell que ell considerava suficient per entrenar-me amb ell. Però això és des del punt de vista personal. No he sentit en l’ambient una discriminació.

Crec que sobretot s’hauria de treballar des de la base. No només tenir referents a dalt, sinó promoure que des de petites les noies comencin a entrar més en el món de l’esport i que els agradi, i tenint una base sòlida intentar mantenir-les. Si no tens noies des de petites, te’n quedaran poques d’aquí a uns anys i quan hagin de decidir entre estudis i esport encara en tindràs menys. Crec que s’haurien de buscar formes d’aconseguir jugadores ja des de la base, des de petites, sigui amb promoció de les escoles, això de les ambaixadores o extraescolars.

Crec que sobretot, als altres esports que no siguin el futbol o el tennis, ens faltaria reconeixement. En diversos esports tenim grans esportistes que no tenen tanta imatge com en el cas del futbol. Potser un partit de segona divisió surt abans en un diari que no pas algú que ha quedat campió d’Espanya o d’Europa d’un altre esport.

Sí, vam sortir al diari però potser només vam sortir en un raconet, un dia. Per al tennis de taula català va ser important, vam ser el primer equip que va arribar a quarts de final, i l’únic que va sortir va ser això, en un lloc en què ho veurà algú que ho llegeixi bé, si no passarà desapercebut.

Exacte, en les tres competicions l’objectiu és el títol. No és gens fàcil perquè hi ha molts bons contrincants en les tres competicions, però s’ha d’intentar.