Cluses serà avui el punt de sortida del Tour, ciutat de rellotgers i de cases originàriament construïdes amb la fusta dels boscos circumdants, va patir un incendi el 1844 que la va destruir totalment, essent reconstruïda immediatament per l’arquitecte François Justin en l’estil torinès del Piemont. Aquí va néixer i va morir Fernand Braudel, historiador i líder de l’escola dels Annals.

Les autoritats locals han volgut jugar amb la figura d’aquest notable orfebre de la ciència històrica, exhibint com a lema turístic «Un passat i molts futurs», tot i que Braudel es va limitar a dir que «Un present sense passat no té futur». No tenint-ne prou amb aquest lema, la cambra de comerç promociona la localitat com el «Silicon Valley de la mécatronique», que ves a saber tu què vol dir. Desconfieu de les denominacions comparatives! Però, anualment a Cluses s’hi juguen els Màsters de la Petanca i aquí sí que tenen present, tot sospesant les boles, el record del doctor Braudel quan deia que «tot el passat pesa damunt del present».

Amb tot, Cluses aviat formarà part del passat del Tour, perquè la cursa s’encamina cap amunt, cap als paisatges més escarpats de l’Alta Savoia. Primer per Magland, localitat coneguda per les seves saucisses i després per Sallanches, amb cases que destil·len un aire de prosperitat, el 2016 Chris Froome es va imposar aquí en una etapa contrarellotge. Tot seguit cal destacar el pas de la cursa per Domancy un poble discret que és seu ni més ni menys de la marca de productes esportius Quechua. Coses que passen a França, uns es vanten de la mécatronique i altres passen de puntetes sense voler exposar-se a la mundanal curiositat. Al coll de Domancy, el 1980, Bernard Hinault va fer una exhibició de la seva potència en una etapa de la Lieja-Bastogne-Lieja sota la neu.

A Combloux recorden amb orgull –tot i que ningú sap exactament d’on prové la cita– que Víctor Hugo va dir-ne «la perla dels Alps en el seu entorn de glaceres», però el poble també és cèlebre pel campanar de la seva església de doble bulb. Una mica més enllà hi ha Demi-Quartier que, a part del seu curiós nom, és –Juntament amb Tallepied, curiós nom també– un dels dos únics municipis de França que tenen el seu ajuntament en un altre poble i no em preguntin per què. Així i tot també cal dir que a Demi-Quartier hi va néixer Michel Sardou que cantava allò de:

«Quand j’étais petit garçon

je repassais mes leçons

en chantant.

Et bien des années plus tard,

je chassais mes idées noires,

en chantant.»

I els més iniciats en el tema, recordaran també que Sardou era un dels joves resistents traïts pel col·laboracionista Trintignant a ‘Es crema París?’

Però tornem a la cursa, perquè la cosa s’enfila cap a Megève, Praz-sur-Arly i Notre-Dame-de-Bellecombe, per arribar al Col des Saisies de primera categoria, ja a 1.624 metres d’altitud. En aquest tram la carretera encara està regada per la suor dels ciclistes de curses precedents. Seguidament el trajecte inicia una baixada demencial cap a Beaufort, desfilant per Villard-sur-Doron, on deixem definitivament el reblochon enrere i entrem en el domini del gruyère francès que s’ha de diferenciar del suís per ser una mica més alt i una mica més gros i té forats.

I tornem a pujar cap al Col du Pre i després al de Roselend a 1.968 metres. Entre prats de muntanya i petites esglesioles, el paisatge sembla el paper d’embolicar d’una xocolatina. A Bourg-Saint-Maurice hi ha l’estació d’esquí de Les Arcs, aquí fou precisament on Miguel Indurain va patir el defalliment que va marcar l’inici del seu declivi, i també cal afegir que en aquest indret hi va néixer el xef Guy Martin, propietari del 2 estrelles Grand Véfour de París.

Després de baixar novament fins als 800 metres, la cursa es prepara per al tram final, que remuntarà novament fins als 2.000, circulant per Sàez i Sainte-Foy-Tarentaise, per arribar finalment a Tignes, una meta que l’any 2018 va travessar com a guanyador, en una etapa del Tour de l’Avenir, un ciclista d’Osca que concentra en el seu nom els termes definitoris de la història del nostre país: Fernando Barceló Aragón.

També cal dir que en aquestes alçades encara hi viu la Paulette Marmottan, que amb un centenar de cabres i una quinzena de vaques continua produint l’excel·lent persillé, un formatge cilíndric, d’escorça marró i textura calcària. Però, Tignes ara és simplement una estació d’esquí, això sí, entre llacs, glaceres i cims mítics, com el Mont Pourri, les crestes de la Grande Sassière i la Grande Casse en el punt més alt de la Vanoise, un paisatge sempre dominat per la magnífica presència de la cadena del Mont Blanc vetllant a l’horitzó, un paisatge que demà quedarà immòbil pels ciclistes perquè és dia de repòs.