Laura Bechdejú (2000, Celrà) i Marina González (2002, Malgrat de Mar) han tornat de Tòquio després de disputar la competició per equips de gimnàstica artística i ahir van passar er les instal·lacions i el club on van aprendre els secrets d’un dels esports olímpics per excel·lència. A Salt les esperaven nenes que somien a emular les seves gestes, però l’abraçada més emotiva va ser amb l’entrenadora Montse Hugas, sense la qual no s’explicaria que dues esportistes formades amb la tècnica i els valors del club hagin desfilat ja en un estadi olímpic. “És un orgull formar part d’aquesta família perquè gràcies a tot el que hem après hem arribat on som”, reconeixia González, que des que va veure unes barres asimètriques, amb set anys, només tenia una idea al cap: “Arribar a uns Jocs Olímpics.”

Fer realitat un somni, amb tot, també suposa trobar-se cara a cara davant d’un repte majúscul el dia de la competició. “Personalment em va tocar obrir la competició en l’exercici de terra i sí que em vaig posar nerviosa, però a poc a poc vaig veure que tampoc n’hi havia per tant. El fet que no hi hagués públic va ajudar a calmar-nos a totes perquè al final semblava un entrenament entre nosaltres. La pressió d’uns Jocs la sentíem però no amb tota la intensitat”, recorda Bechdejú. El fet de quedar fora de la final d’equips no és vist per les joves gimnastes com una decepció perquè consideren que la seva consagració pot arribar a París 2024. “Volíem competir bé, sentir-nos bé i deixar l’equip en el lloc més alt possible, i tampoc calia demostrar res perquè el treball ja l’havíem fet en el mundial”, precisa González. Feia 17 anys, des dels Jocs d’Atenes 2004, que la federació espanyola no era capaç de classificar el seu equip femení per a una contesa olímpica.

González admet que aquest últim any ha estat, sovint, un petit malson: “Tot i que la meva vida ha girat sempre al voltant de l’aspiració d’anar als Jocs Olímpics, en algun moment he perdut aquesta esperança.Veia com em queia el món a sobre per tot això de la Covid-19. És un virus que en certa manera m’ha amargat. He hagut de parar, he tingut lesions i psicològicament no he estat bé. Són obstacles que he hagut d’anar superant, una muntanya russa de sensacions, però la recompensa ha valgut la pena.”

Si hi ha un nom en boca de tothom, no només en la gimnàstica sinó en tot l’esport mundial, és el de Simone Biles. Per experiència pròpia les dues gimnastes entenen perfectament la decisió de la nord-americana de renunciar a la final per equips. “És un esport molt de cap; pots estar físicament en un gran estat però amb això no n’hi ha prou.” “Li pot passar a tothom, però per a ella que li toques en uns Jocs devia ser dur, però és una decisió correcta perquè els riscos que pren en cada exercici són molt grans i no saps mai com pots caure. Et pots fer mal”, afirma Bechdejú, mentre que González parla d’una situació també comuna entre les gimnastes, el “bloqueig mental”: “Quan fa moltes setmanes que estàs s amb una pressió total hi ha un moment en què el cap es desconnecta del cos i has de parar perquè és just en aquest moment quan et pots lesionar.”