Laura Bech­dejú (2000, Celrà) i Marina González (2002, Mal­grat de Mar) han tor­nat de Tòquio després de dis­pu­tar la com­pe­tició per equips de gimnàstica artística i ahir van pas­sar er les ins­tal·laci­ons i el club on van apren­dre els secrets d’un dels esports olímpics per excel·lència. A Salt les espe­ra­ven nenes que somien a emu­lar les seves ges­tes, però l’abraçada més emo­tiva va ser amb l’entre­na­dora Montse Hugas, sense la qual no s’expli­ca­ria que dues espor­tis­tes for­ma­des amb la tècnica i els valors del club hagin des­fi­lat ja en un estadi olímpic. “És un orgull for­mar part d’aquesta família perquè gràcies a tot el que hem après hem arri­bat on som”, reco­nei­xia González, que des que va veure unes bar­res asimètri­ques, amb set anys, només tenia una idea al cap: “Arri­bar a uns Jocs Olímpics.”

Fer rea­li­tat un somni, amb tot, també suposa tro­bar-se cara a cara davant d’un repte majúscul el dia de la com­pe­tició. “Per­so­nal­ment em va tocar obrir la com­pe­tició en l’exer­cici de terra i sí que em vaig posar ner­vi­osa, però a poc a poc vaig veure que tam­poc n’hi havia per tant. El fet que no hi hagués públic va aju­dar a cal­mar-nos a totes perquè al final sem­blava un entre­na­ment entre nosal­tres. La pressió d’uns Jocs la sentíem però no amb tota la inten­si­tat”, recorda Bech­dejú. El fet de que­dar fora de la final d’equips no és vist per les joves gim­nas­tes com una decepció perquè con­si­de­ren que la seva con­sa­gració pot arri­bar a París 2024. “Volíem com­pe­tir bé, sen­tir-nos bé i dei­xar l’equip en el lloc més alt pos­si­ble, i tam­poc calia demos­trar res perquè el tre­ball ja l’havíem fet en el mun­dial”, pre­cisa González. Feia 17 anys, des dels Jocs d’Ate­nes 2004, que la fede­ració espa­nyola no era capaç de clas­si­fi­car el seu equip femení per a una con­tesa olímpica.

González admet que aquest últim any ha estat, sovint, un petit mal­son: “Tot i que la meva vida ha girat sem­pre al vol­tant de l’aspi­ració d’anar als Jocs Olímpics, en algun moment he per­dut aquesta espe­rança.​Veia com em queia el món a sobre per tot això de la Covid-19. És un virus que en certa manera m’ha amar­gat. He hagut de parar, he tin­gut lesi­ons i psi­cològica­ment no he estat bé. Són obs­ta­cles que he hagut d’anar superant, una mun­ta­nya russa de sen­sa­ci­ons, però la recom­pensa ha val­gut la pena.”

Si hi ha un nom en boca de tot­hom, no només en la gimnàstica sinó en tot l’esport mun­dial, és el de Simone Biles. Per experiència pròpia les dues gim­nas­tes ente­nen per­fec­ta­ment la decisió de la nord-ame­ri­cana de renun­ciar a la final per equips. “És un esport molt de cap; pots estar física­ment en un gran estat però amb això no n’hi ha prou.” “Li pot pas­sar a tot­hom, però per a ella que li toques en uns Jocs devia ser dur, però és una decisió cor­recta perquè els ris­cos que pren en cada exer­cici són molt grans i no saps mai com pots caure. Et pots fer mal”, afirma Bech­dejú, men­tre que González parla d’una situ­ació també comuna entre les gim­nas­tes, el “blo­queig men­tal”: “Quan fa mol­tes set­ma­nes que estàs s amb una pressió total hi ha un moment en què el cap es des­con­necta del cos i has de parar perquè és just en aquest moment quan et pots lesi­o­nar.”