Simone Biles va tor­nar a la com­pe­tició enmig d’una gran expec­tació glo­bal i es va endur el bronze en la barra d’equi­li­bri (14,000), repe­tint el ter­cer lloc de Rio però amb més trans­cendència. L’or el va cele­brar la xinesa de tan sols 16 anys Chenc­hen Guan, amb 14,633, i la plata va ser per a la també xinesa de 18 anys Xijing Tang (14,233). Biles es va espol­sar la pressió després d’un parèntesi per pre­ser­var la seva salut men­tal i va com­ple­tar una bona actu­ació. Obté la setena meda­lla en uns Jocs, la segona a Tòquio, en un ambi­ent de soli­da­ri­tat de les seves pròpies rivals, que no van estal­viar abraçades i fins i tot en alguns casos van sal­tar d’ale­gria quan la nord-ame­ri­cana va cloure el seu exer­cici amb un doble car­pat. En un gest recíproc i també exem­plar, Biles va ani­mar amb crits des de la banda Guan quan estava exe­cu­tant el majestuós exer­cici que li va ator­gar la meda­lla d’or.

Ni la irrupció de Rebeca Andrade en l’elit mun­dial, ni la cai­guda de Kohei Uchi­mura, ni el domini dels equips rus­sos. Tot el que va pas­sar sota l’impo­nent sos­tre de fusta de làrix del gimnàs Ari­ake durant els Jocs de Tòquio va que­dar eclip­sat pel cop de puny que va donar Simone Biles, en plena com­pe­tició, sobre el tau­ler de l’esport mun­dial. L’estre­lla més espe­rada dels Jocs, cri­dada si més no a reva­li­dar les cinc meda­lles que havia gua­nyat a Rio, es va reti­rar només de començar la seva pri­mera final, la d’equips, per llançar un crit d’auxili. “No volia seguir. He de cen­trar-me en la meva salut men­tal. Hem de pro­te­gir la nos­tra ment i el nos­tre cos i no limi­tar-nos a fer el que el món vol que fem. Ja no con­fio tant en mi mateixa”, va asse­gu­rar després d’aban­do­nar la sala. El món i els Jocs van que­dar com­mo­ci­o­nats per la mag­ni­tud de la gim­nasta i pel debat dicotòmic sus­ci­tat entre salut i esport d’elit. En certa manera, ahir va ini­ciar el procés de recu­pe­ració: “Només volia sor­tir i fer-ho per mi. És un bronze més espe­cial que el de Rio i el valo­raré molt de temps.” No va ama­gar que “ha estat una set­mana molt llarga, de fet han estat cinc anys molt llargs”. L’ajor­na­ment l’any pas­sat dels Jocs i l’any afe­git de pre­pa­ració han agreu­jat el can­sa­ment físic i psi­cològic dels atle­tes en línies gene­rals.