Segurament. Porto divuit anys en l’atletisme i aquest és sens dubte el millor èxit de la meva trajectòria. Vaig estar molt a prop de la medalla fins als 800 metres finals. Al quilòmetre 30 vaig perdre una ungla i em feia molt mal el peu. Vaig fer tot el possible perquè els rivals no veiessin com estava patint, però sabia que no podria esprintar.

El primer que vaig fer en arribar a casa va ser posar la televisió de matinada i tornar-la a veure tota fins a les 3, però les sensacions de veure-la són molt diferents de les que tens mentre estàs corrent. Veient-ho a posteriori vaig pensar que va ser un error no escapar-me, però anava a Sapporo amb una idea molt clara: quedar entre els vuit primers.

Que la cosa anava bé, però el problema de l’ungla em va torturar força en els quilòmetres finals i només podia pensar en arribar i no en altres estratègies, com fer un canvi de ritme, perquè no podia. És molt difícil córrer amb dolor en una marató i ja m’havia passat en anteriors ocasions, que havia acabat abandonant per problemes físics.

Sabem que les maratons olímpiques i de campionats del món es fan a l’estiu i sempre hi ha la mateixa dificultat, no com en les maratons que coneixem tots en què els atletes africans es troben molt còmodes a canvis de ritme, però en aquests campionats la clau és la resistència. No guanya el més fort sinó el que s’ha preparat en unes condicions similars. I després t’ha de sortir tot bé o gairebé tot.

Vaig fer tres concentracions en zones de calor, aquí, a Lleida, a Mallorca i al Marroc, i després dues setmanes a Font-romeu.

És una cosa que passa en moltes maratons. Si portes un ritme massa exigent per les teves possibilitats, t’arrisques a això. Es notava que era inexpert. Un atleta de 2h10 que vol anar al davant dels que tenen 2h02 o 2h03 i amb aquella calor. Ja vam veure el resultat.

Només de sortir tenia una idea molt clara, centrar-me en mi mateix i no pensar en els altres. El meu principal rival eren els 42 km i arribar a la meta entre els vuit o els deu primers, si podia ser. La meva estratègia era quedar-me amb els primers i esperar que la gent s’anés cremant. A la marató sempre passa igual: en qualsevol moment et pot arribar un defalliment.

Porto molts anys i sempre penso en els bons moments, que han estat molts, però és evident que el pas a la marató m’ha canviat, sobretot a partir del rècord d’Espanya de València. Fa cinc anys vaig pensar fins i tot en retirar-me després d’una lesió quan preparava l’europeu de Berlín. Va ser llavors que vaig començar a aprendre i estudiar de veritat la marató. Un gran campionat és com un examen. Has de portar-ho tot après.

Quan vaig fer el rècord a València (2h06:35) em vaig posar un objectiu claríssim: la marató dels Jocs. Ara necessito un descans, també mental. Falten tres anys per a París i l’any vinent no sé si apostaré per l’europeu o el mundial. El temps passa molt ràpid. Rio ens sembla a prop però va ser fa cinc anys i qualsevol repte s’ha de preparar molt bé.

El que em fascina d’ell és que ara mateix és una empresa. Em considero professional, però ell és com una marca pròpia. De tot el que ens falta a molts maratonians, com ara un equip al costat, un grapat d’entrenadors o experiència, ell en va sobrat. Està en una altra lliga. Personalment, haver guanyat atletes de 2h02 o 2h03 ja és un somni, perquè de tots els que vam anar al davant a partir de la mitja marató jo era amb diferència el que tenia pitjor marca de tots. Això sense comptar l’edat: competia contra joves amb molta ambició de 28, 29 o 30 anys que no han tingut lesions. La meva arma era l’experiència i el cap, i en vaig treure partit.

Ja vaig viure la meva pròpia experiència el 2019, un any abans del rècord, amb el mur a València. Em vaig marejar al km 38. Va ser una lliçó. Un error, per petit que sigui, passa factura. S’ha d’entrenar molt. Pels Jocs he arribat a fer 240 quilòmetres cada setmana, i no és fàcil, això t’ho puc dir.

Ara Nike diu que les seves són les millors, però porto unes Asics que com a mínim són iguals. He fet un rècord d’Espanya i un cinquè lloc als Jocs.

Són molts punts per poder córrer en les nou o deu grans maratons del món. Ja sé que hi he arribat tard, però intentaré aprofitar-ho.

M’agradaria fer-les totes per conèixer tots els circuits i les seves peculiaritats. Com a molt aquest any en faré una més al novembre o al desembre, segurament al Japó. Fukuoka o Tòquio m’agradaria provar-los perquè són bons circuits.