Segu­ra­ment. Porto divuit anys en l’atle­tisme i aquest és sens dubte el millor èxit de la meva tra­jectòria. Vaig estar molt a prop de la meda­lla fins als 800 metres finals. Al quilòmetre 30 vaig per­dre una ungla i em feia molt mal el peu. Vaig fer tot el pos­si­ble perquè els rivals no veies­sin com estava patint, però sabia que no podria esprin­tar.

El pri­mer que vaig fer en arri­bar a casa va ser posar la tele­visió de mati­nada i tor­nar-la a veure tota fins a les 3, però les sen­sa­ci­ons de veure-la són molt dife­rents de les que tens men­tre estàs cor­rent. Veient-ho a poste­ri­ori vaig pen­sar que va ser un error no esca­par-me, però anava a Sap­poro amb una idea molt clara: que­dar entre els vuit pri­mers.

Que la cosa anava bé, però el pro­blema de l’ungla em va tor­tu­rar força en els quilòmetres finals i només podia pen­sar en arri­bar i no en altres estratègies, com fer un canvi de ritme, perquè no podia. És molt difícil córrer amb dolor en una marató i ja m’havia pas­sat en ante­ri­ors oca­si­ons, que havia aca­bat aban­do­nant per pro­ble­mes físics.

Sabem que les mara­tons olímpi­ques i de cam­pi­o­nats del món es fan a l’estiu i sem­pre hi ha la mateixa difi­cul­tat, no com en les mara­tons que conei­xem tots en què els atle­tes afri­cans es tro­ben molt còmodes a can­vis de ritme, però en aquests cam­pi­o­nats la clau és la resistència. No gua­nya el més fort sinó el que s’ha pre­pa­rat en unes con­di­ci­ons simi­lars. I després t’ha de sor­tir tot bé o gai­rebé tot.

Vaig fer tres con­cen­tra­ci­ons en zones de calor, aquí, a Lleida, a Mallorca i al Mar­roc, i després dues set­ma­nes a Font-romeu.

És una cosa que passa en mol­tes mara­tons. Si por­tes un ritme massa exi­gent per les teves pos­si­bi­li­tats, t’arris­ques a això. Es notava que era inex­pert. Un atleta de 2h10 que vol anar al davant dels que tenen 2h02 o 2h03 i amb aque­lla calor. Ja vam veure el resul­tat.

Només de sor­tir tenia una idea molt clara, cen­trar-me en mi mateix i no pen­sar en els altres. El meu prin­ci­pal rival eren els 42 km i arri­bar a la meta entre els vuit o els deu pri­mers, si podia ser. La meva estratègia era que­dar-me amb els pri­mers i espe­rar que la gent s’anés cre­mant. A la marató sem­pre passa igual: en qual­se­vol moment et pot arri­bar un defa­lli­ment.

Porto molts anys i sem­pre penso en els bons moments, que han estat molts, però és evi­dent que el pas a la marató m’ha can­viat, sobre­tot a par­tir del rècord d’Espa­nya de València. Fa cinc anys vaig pen­sar fins i tot en reti­rar-me després d’una lesió quan pre­pa­rava l’euro­peu de Berlín. Va ser lla­vors que vaig començar a apren­dre i estu­diar de veri­tat la marató. Un gran cam­pi­o­nat és com un exa­men. Has de por­tar-ho tot après.

Quan vaig fer el rècord a València (2h06:35) em vaig posar un objec­tiu claríssim: la marató dels Jocs. Ara neces­sito un des­cans, també men­tal. Fal­ten tres anys per a París i l’any vinent no sé si apos­taré per l’euro­peu o el mun­dial. El temps passa molt ràpid. Rio ens sem­bla a prop però va ser fa cinc anys i qual­se­vol repte s’ha de pre­pa­rar molt bé.

El que em fas­cina d’ell és que ara mateix és una empresa. Em con­si­dero pro­fes­si­o­nal, però ell és com una marca pròpia. De tot el que ens falta a molts mara­to­ni­ans, com ara un equip al cos­tat, un gra­pat d’entre­na­dors o experiència, ell en va sobrat. Està en una altra lliga. Per­so­nal­ment, haver gua­nyat atle­tes de 2h02 o 2h03 ja és un somni, perquè de tots els que vam anar al davant a par­tir de la mitja marató jo era amb diferència el que tenia pit­jor marca de tots. Això sense comp­tar l’edat: com­pe­tia con­tra joves amb molta ambició de 28, 29 o 30 anys que no han tin­gut lesi­ons. La meva arma era l’experiència i el cap, i en vaig treure par­tit.

Ja vaig viure la meva pròpia experiència el 2019, un any abans del rècord, amb el mur a València. Em vaig mare­jar al km 38. Va ser una lliçó. Un error, per petit que sigui, passa fac­tura. S’ha d’entre­nar molt. Pels Jocs he arri­bat a fer 240 quilòmetres cada set­mana, i no és fàcil, això t’ho puc dir.

Ara Nike diu que les seves són les millors, però porto unes Asics que com a mínim són iguals. He fet un rècord d’Espa­nya i un cinquè lloc als Jocs.

Són molts punts per poder córrer en les nou o deu grans mara­tons del món. Ja sé que hi he arri­bat tard, però inten­taré apro­fi­tar-ho.

M’agra­da­ria fer-les totes per conèixer tots els cir­cuits i les seves pecu­li­a­ri­tats. Com a molt aquest any en faré una més al novem­bre o al desem­bre, segu­ra­ment al Japó. Fuku­oka o Tòquio m’agra­da­ria pro­var-los perquè són bons cir­cuits.