T’arriba la informació dels representants i al final tries què vols fer. I va ser així. Em van dir que l’equip hi estava interessat i era una oferta a la qual no podia dir que no. Ara ho he de gaudir.

No, va ser tot des que em van dir que hi estaven interessats; llavors sí que vaig començar a tenir-hi contacte. Em va explicar com funciona l’equip i poca cosa més. Un cop tancat el fitxatge sí que hi he tingut més contacte. Pel que s’ha dit, fa l’efecte que n’hi tenia d’abans, però va començar amb l’interès.

Els fitxatges que han fet aquest any som quatre joves que tenim la mateixa edat. El futur de l’equip és ser més forts a les clàssiques.

Com més es va acostant, més ganes en tinc. És un somni, igual que dedicar-me al ciclisme de manera professional, que ara l’he pogut aconseguir. I un altre és participar en la París-Roubaix, els monuments o qualsevol gran volta. Són les curses que has vist des de petit per la televisió des del sofà. Córrer la París-Roubaix i poder-la guanyar. Però quan dic que no ho acabo d’assimilar és això, pensar que l’any que ve hi ha la possibilitat que hi sigui... Fa uns dies la mirava des del sofà, és una cosa que gaudeixo i la ment s’hi ha d’anar acostumant.

Gens ni mica, jo he fet els quatre anys de sub-23, que hi ha molta gent que no n’ha fet ni un. I feia l’efecte que ja era gran, molta gent ho deia. Però cada corredor i cada persona necessita el seu temps per evolucionar i jo he fet els quatre anys i m’ha anat perfecte. Crec que si hagués fet el pas a professional abans no hauria estat preparat i que ara ho estic més que fa dos anys; no sé si és quan millor estic però sí que estic content pel moment en què faig el salt. Estaré competint al màxim nivell, amb 22 anys, i fa respecte per saber si tinc el nivell de l’equip.

Soc molt sincer i potser molta gent no s’ho creurà, però jo fins l’any passat no veia que possiblement em podria dedicar al ciclisme de manera professional. Tens somnis i molta il·lusió, però fins que no vaig aconseguir arribar a un nivell molt bo no creia que pogués dedicar-me al que m’agrada.

Sí, pel tipus de ciclista que soc agraeixo haver marxat fa quatre anys. Ho vaig passar malament, però en vaig aprendre molt i he evolucionat molt gràcies al nivell que hi ha allà. Estic molt content d’haver-hi anat, fer les coses bé i aprendre’n.

És el que et dic, el primer any, bé no ho vaig passar. Hi ha moments en què et planteges certes coses i també sobre el ciclisme, si realment val la pena o si tens el nivell per dedicar-te a això. Al final, amb l’ajuda dels que tens al teu costat, com familiars i entrenador, amics..., segueixes i ho pots capgirar, perquè sembla que si ets de primer any i no pots guanyar ja no t’hi podràs dedicar. I jo llavors no acabava cap cursa fins a mitja temporada. El segon les acabava i mira ara, no vull que soni malament però tinc un contracte amb un equip del World Tour. La qüestió és creure-hi i lluitar, sobretot superar els mals moments i aprendre’n molt perquè dels dolents n’aprendràs molt més que dels bons.

La iniciativa està molt bé i l’ajuda és molt bona, però sí que potser és veritat que quan mires altres països anem un punt per sota. Però tot s’agraeix i és per intentar millorar el nostre rendiment, també amb el conveni de la Universitat de Girona.

Per a mi seria un somni, és la cursa que has viscut des de petit i la que has vist des de més a prop. És la de casa i córrer a prop de casa i les curses per on t’entrenes... Però al final vas per tot Catalunya, que ja has corregut per tots els llocs des de petit, i tant de bo vulguin que vingui i ho faci el millor possible.