De fet, quan va començar la temporada no tenia meditat quina seria la meva última competició. Volia anar als Jocs de Tòquio i tenia aquest repte al meu cap. Si hi hagués anat hauria estat la millor manera d’acomiadar-me, però com que no va passar no tenia gaire clar quina competició escollir per retirar-me. Volia anar al campionat d’Espanya al juny, just després de l’última competició classificatòria per als Jocs, però vaig agafar la Covid-19. Així que me’n vaig anar de vacances per desconnectar una mica i durant l’estiu vaig veure que no podia deixar la rítmica d’aquesta manera. Quan en Xavier March, el president de la federació catalana, em va dir que organitzarien el trofeu internacional ho vaig tenir claríssim. He estat treballant els mesos que quedaven al màxim per poder posar així el final a la meva carrera i anar-me’n tranquil·la. Serà la millor manera de fer el comiat.

Amb moltes emocions dins meu perquè no m’ho acabo de creure, però tinc clar que haig de fer aquest pas. Dissabte serà una explosió d’emocions. Espero poder controlar-ho i concentrar-me en els exercicis, i no passar-me tota l’estona plorant perquè serà dur.

Abans de les operacions de maluc, el 2017, ningú donava res per mi i jo tenia l’objectiu de recuperar-me. Ho vaig poder aconseguir i jo ho he donat tot per la meva part. A la gimnàstica hi ha molta política rere les federacions i dels jutges. Jo no he pogut donar més, però espero que pels cicles següents i les noves generacions facin un projecte més compacte i que quan s’aposti per una nena en un àmbit internacional se li doni suport perquè pugui arribar. La meva carrera ha estat difícil perquè he entrat i he sortit per culpa de les lesions.

Em quedo amb la persona que m’ha format pel fet de ser gimnasta. Sense aquesta carrera esportiva no seria la persona que soc ara. He superat tants obstacles, he lluitant tant que ara mateix crec que per a la vida normal estic segurament molt més preparada que una altra persona. No he pogut estudiar una carrera, però ara tinc uns valors i un aprenentatge que poca gent de la meva edat deu tenir.

Segur que continuaré vinculada a aquest món. Estic col·laborant amb algun club de reforç d’entrenadora. M’agrada molt, però ara tampoc em vull dedicar a això perquè estic saturada. Faig masterclass en un àmbit internacional, segueixo connectada amb la federació espanyola i la catalana, i encara em queden alguns compromisos. Però tinc un altre projecte nou fora de la gimnàstica. Vull obrir un centre de streaching [estiraments], unificat amb la tonificació. La idea és que tothom, inclús la gent gran, pugui entrenar-se i sentir-se millor. La flexibilitat és molt important per a la nostra qualitat de vida i endarrereix l’envelliment.

En individuals a hores d’ara dissortadament no et puc dir cap nom. La tecnificació i la base de la rítmica catalana li haurien de donar una volta perquè tenim molts clubs, moltes gimnastes i s’hauria de treballar molt bé en això. No és normal que a Catalunya, que havia estat una de les millors federacions, ara marxi jo i no hi hagi cap nena que em pugui substituir. Em sap molt de greu, però espero que en aquest nou cicle es pugui revertir. Penso que s’ha de fer un nou projecte per poder impulsar la rítmica catalana perquè sempre havíem tingut els millors resultats, i ara no és així. Alguna cosa no s’ha fet bé i m’agradaria col·laborar i ajudar perquè pugui canviar.