“El trofeu de Barcelona serà una explosió d’emocions”

De fet, quan va començar la tem­po­rada no tenia medi­tat quina seria la meva última com­pe­tició. Volia anar als Jocs de Tòquio i tenia aquest repte al meu cap. Si hi hagués anat hau­ria estat la millor manera d’aco­mi­a­dar-me, però com que no va pas­sar no tenia gaire clar quina com­pe­tició esco­llir per reti­rar-me. Volia anar al cam­pi­o­nat d’Espa­nya al juny, just després de l’última com­pe­tició clas­si­fi­catòria per als Jocs, però vaig aga­far la Covid-19. Així que me’n vaig anar de vacan­ces per des­con­nec­tar una mica i durant l’estiu vaig veure que no podia dei­xar la rítmica d’aquesta manera. Quan en Xavier March, el pre­si­dent de la fede­ració cata­lana, em va dir que orga­nit­za­rien el tro­feu inter­na­ci­o­nal ho vaig tenir claríssim. He estat tre­ba­llant els mesos que que­da­ven al màxim per poder posar així el final a la meva car­rera i anar-me’n tran­quil·la. Serà la millor manera de fer el comiat.

Amb mol­tes emo­ci­ons dins meu perquè no m’ho acabo de creure, però tinc clar que haig de fer aquest pas. Dis­sabte serà una explosió d’emo­ci­ons. Espero poder con­tro­lar-ho i con­cen­trar-me en els exer­ci­cis, i no pas­sar-me tota l’estona plo­rant perquè serà dur.

Abans de les ope­ra­ci­ons de maluc, el 2017, ningú donava res per mi i jo tenia l’objec­tiu de recu­pe­rar-me. Ho vaig poder acon­se­guir i jo ho he donat tot per la meva part. A la gimnàstica hi ha molta política rere les fede­ra­ci­ons i dels jut­ges. Jo no he pogut donar més, però espero que pels cicles següents i les noves gene­ra­ci­ons facin un pro­jecte més com­pacte i que quan s’aposti per una nena en un àmbit inter­na­ci­o­nal se li doni suport perquè pugui arri­bar. La meva car­rera ha estat difícil perquè he entrat i he sor­tit per culpa de les lesi­ons.

Em quedo amb la per­sona que m’ha for­mat pel fet de ser gim­nasta. Sense aquesta car­rera espor­tiva no seria la per­sona que soc ara. He superat tants obs­ta­cles, he llui­tant tant que ara mateix crec que per a la vida nor­mal estic segu­ra­ment molt més pre­pa­rada que una altra per­sona. No he pogut estu­diar una car­rera, però ara tinc uns valors i un apre­nen­tatge que poca gent de la meva edat deu tenir.

Segur que con­ti­nuaré vin­cu­lada a aquest món. Estic col·labo­rant amb algun club de reforç d’entre­na­dora. M’agrada molt, però ara tam­poc em vull dedi­car a això perquè estic satu­rada. Faig mas­ter­class en un àmbit inter­na­ci­o­nal, segueixo con­nec­tada amb la fede­ració espa­nyola i la cata­lana, i encara em que­den alguns com­pro­mi­sos. Però tinc un altre pro­jecte nou fora de la gimnàstica. Vull obrir un cen­tre de stre­ac­hing [esti­ra­ments], uni­fi­cat amb la toni­fi­cació. La idea és que tot­hom, inclús la gent gran, pugui entre­nar-se i sen­tir-se millor. La fle­xi­bi­li­tat és molt impor­tant per a la nos­tra qua­li­tat de vida i endar­re­reix l’enve­lli­ment.

En indi­vi­du­als a hores d’ara dis­sor­ta­da­ment no et puc dir cap nom. La tec­ni­fi­cació i la base de la rítmica cata­lana li hau­rien de donar una volta perquè tenim molts clubs, mol­tes gim­nas­tes i s’hau­ria de tre­ba­llar molt bé en això. No és nor­mal que a Cata­lu­nya, que havia estat una de les millors fede­ra­ci­ons, ara marxi jo i no hi hagi cap nena que em pugui subs­ti­tuir. Em sap molt de greu, però espero que en aquest nou cicle es pugui rever­tir. Penso que s’ha de fer un nou pro­jecte per poder impul­sar la rítmica cata­lana perquè sem­pre havíem tin­gut els millors resul­tats, i ara no és així. Alguna cosa no s’ha fet bé i m’agra­da­ria col·labo­rar i aju­dar perquè pugui can­viar.