En tindrem catorze de la divisió d’honor B, bàsicament del CR Sant Cugat i del CN Poblenou.

Nosaltres no serem una selecció, serem un equip propi, i els jugadors que estiguin amb nosaltres no podran competir en un altre equip. Els donarem l’oportunitat de ser professionals.

Serà una competició paral·lela de caràcter privat. A la Champions actual, s’hi accedeix pels resultats de les diferents lligues que la componen, amb les diverses federacions pel mig.

Moltes coses no les podem explicar, però el que sí que puc dir és que no seran només equips d’Europa, segurament n’hi haurà algun de Sud-àfrica. Després de la conferència que tindrem durant el torneig, podrem concretar molt més.

Ha mostrat molt d’interès pel projecte. El rugbi és l’esport en què més cervesa es beu als estadis. Per exemple, en els partits del Sis Nacions se’n pot consumir, a diferència dels grans tornejos de futbol.

Estem mirant tota l’àrea metropolitana, però no descartem fins i tot que es faci un nou estadi on es puguin jugar diversos esports i fer concerts, entre altres activitats. Estem parlant amb alguns ajuntaments i inversors i mirant terrenys per tenir aquesta instal·lació pròpia. Òbviament, això no és a curt termini, però si tira endavant ens ajudarà molt.

La competició més coneguda amb franquícies és l’NBA. Hi haurà una entitat per sobre que organitzarà la lliga i nosaltres tindrem el percentatge que ens toqui, però això és el que s’ha de concretar ara a Sud-àfrica, tot i que ja hem vist alguns papers.

En el rugbi, parlar de franquícies no és estrany. L’estructura que tenen sol aglutinar el rugbi provincial o d’una regió concreta. En molts llocs, quan es va professionalitzar el rugbi, van veure que per fer grans equips havien de concentrar-hi els millors jugadors de cada zona per disputar després grans lligues. A Nova Zelanda, Austràlia i Sud-àfrica ho van fer, a diferència de França i Anglaterra, que encara mantenen els clubs tradicionals. A Irlanda, Escòcia i Gal·les solen disputar les grans lligues amb aquests equips provincials, que anomenen franquícies, per diferenciar-los també de les seleccions nacionals, que tenen la seva pròpia dinàmica. Si acabes en una franquícia, t’hi quedes full time; ja no pots competir amb el teu club.

El CSD no reconeix el rugbi com un esport professional, però la nostra competició serà privada i, per tant, no hi tindrà res a dir. Estarem inscrits en la competició corresponent i paguem els nostres jugadors. Els estaments tradicionals no veuen més enllà del seu territori; en el cas del rugbi tot passa per la selecció espanyola. Ara estan capficats a anar al mundial i no tenen recursos per desenvolupar una competició professional. Els millors jugadors se’n van a França i a altres llocs.

L’Eurolliga de bàsquet fa més de 20 anys que funciona. És un exemple de com els equips es poden organitzar i funcionar perfectament.

Serà una suma de recursos públics i privats. Aspirem també al suport institucional. La majoria de clubs de futbol de primera divisió juguen en camps municipals. La idea és trobar una localitat que vulgui internacionalitzar el seu nom o la seva marca i que la presència del nostre equip hi tingui un impacte econòmic. També estem ficats en el tema digital. Volem vendre tokens i qui vulgui també podrà ser copropietari de la franquícia. Hem d’agafar-nos a moltes eines per trobar recursos i reeixir, perquè és molt complicat engegar un projecte de rugbi professional a Catalunya, que és un país sobretot de futbol. Haurem de ser creatius per trobar recursos.

El pla de negoci té tres potes molt importants: la financera, l’esportiva i la de comunitat. Estem treballant en totes tres. Ells veuen que tenim un pla amb sentit comú i ara necessitem temps per desenvolupar-lo. Ho hem anunciat i hem posat cares als fundadors, perquè el temps ens apressa si volem competir la temporada vinent. Quan tornem de Sud-àfrica, hem de començar a trobar capital.