Ha estat un any molt bo. Ens el vam plan­te­jar amb il·lusió i ganes perquè era el meu pri­mer de sènior, amb objec­tius i expec­ta­ti­ves, però una mica amb cau­tela, espe­rant a veure com anava. Ha superat abso­lu­ta­ment les meves expec­ta­ti­ves i mai l’hau­ria ima­gi­nat així.

És una cosa que no podíem ni ima­gi­nar. Si que havíem pen­sat en estratègies o en mane­res de fer els salts, en la core­o­gra­fia, tot per arri­bar a acos­tar-nos-hi. Però, és clar, Luca­roni era campió del món des del 2016 i és una icona del pati­natge. És una per­sona que la teníem molt amunt i, de fet, teníem molt assu­mit que seria molt difícil de gua­nyar en aquest pri­mer any. Nosal­tres havíem fet la nos­tra feina, tot el que crèiem que seria neces­sari, i sem­pre amb la il·lusió i amb l’objec­tiu d’arri­bar a ser cam­pi­ons del món, encara que no fos aquest any, perquè sabíem a qui ens enfrontàvem i que seria difícil, i al final va arri­bar.

No, però evi­dent­ment quan et plan­te­ges l’objec­tiu de ser campió del món has de saber què fan millor o pit­jor que tu els teus rivals, per treure’n pro­fit. No era cap obsessió gua­nyar-lo, ni de bon tros, però teníem la nos­tra estratègia, i sí que teníem al cap què podria fer ell.

El Pere, en ser català, l’havia pogut veure més cops pati­nant. La pri­mera vegada que vaig veure Luca­roni va ser en el mun­dial de Reus 2014, quan va que­dar campió del món júnior i Mar­si­nyach va ser sub­campió. Encara que fos­sin júniors, jo tenia 13 anys, era infan­til, i ja els veia com a figu­res. Jo només havia sor­tit a fora a fer una copa d’Europa, i veure’ls en aque­lla final espec­ta­cu­lar per a mi va ser una pas­sada. El Pere va demos­trar el seu carisma i va ser el pri­mer cop que els vaig veure com­pe­tir tots dos, i vaig al·luci­nar. Els he seguit tota la vida. Quan m’ha tocat com­pe­tir con­tra ells ho he afron­tat com un repte, amb expec­ta­ti­ves però sense ansi­e­tats.

Sin­ce­ra­ment, el títol euro­peu va ser una sor­presa. No m’ho espe­rava. Quan tor­nes a casa, amb calma, t’ado­nes que ho has acon­se­guit i que després vindrà el mun­dial. Però a mi no em va pres­si­o­nar. Vaig pen­sar que la feina ja estava feta. Si afe­gia un bronze en el mun­dial ja seria un bon any.

És clar que m’havia entre­nat per gua­nyar un or, i és clar que el volia gua­nyar, però no tenia la pre­o­cu­pació d’haver-lo de gua­nyar . Havia gua­nyat l’euro­peu en el meu debut i havia fet diver­sos rècords de pun­tu­ació. Si, a més, ho com­ple­men­tava amb una meda­lla en el mun­dial o fins i tot una quarta plaça, doncs ja està, tan­cava un any molt bo.

Intento estar molt con­cen­trat en l’escal­fa­ment i en els pri­mers minuts del disc, també. El meu objec­tiu és estar cen­trat i des­con­nec­tat de la gra­de­ria, encara que ho sents. En el mun­dial, per exem­ple, era molt evi­dent que Luca­roni tenia un suport més ampli perquè era el vigent campió del món. Si no t’abs­treus, et pot afec­tar l’ambi­ent. Surts a fer la teva feina i en el moment que acaba el disc, que en el meu cas el vaig cla­var i ja havia cla­vat el curt, vaig pen­sar que ja estava i que passés el que hagués de pas­sar.

No ho recordo, però recordo el que els vaig dir jo: que més no havia pogut fer. Em van dir que esta­ven con­tents, que ho havia fet molt bé. Jo sor­tia abans que Luca­roni. Em vaig situar pri­mer amb rècord del món. Vam pen­sar que si l’italià sor­tia i ho superava, doncs que també estaríem molt satis­fets.

Encara que arribés als 280, els rècords que s’homo­lo­guen són els de cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals. Es fa per evi­tar que algun país volgués forçar un rècord amb pun­tu­a­ci­ons molt altes.

Ens demos­trava que estàvem fent bé la feina i que no baixàvem d’un cert límit de punts, i que, cam­pi­o­nat rere cam­pi­o­nat, feia bé tant el disc curt com el disc llarg i com­pe­tia bé.

Des que vaig començar, aquest esport em va agra­dar molt i sem­pre me’l vaig voler aga­far amb molta pro­fes­si­o­na­li­tat i m’hi vaig dedi­car molt. Era un nen, però no anava als cam­pi­o­nats a jugar, tenia clar el que havia de fer. És un punt a favor que ha evi­tat que perdéssim el temps.

Tenia 16 anys i fins aquell moment, encara que m’entre­nava mol­tes hores, feia una vida més nor­mal. Estu­di­ava als matins i estava tota la tarda al pavelló. A l’Òscar li van ofe­rir anar al Reus Depor­tiu, va valo­rar les con­di­ci­ons i va mar­xar de Parets. Jo duia tota la vida entre­nant-me amb ell i no em plan­te­java dei­xar de fer-ho. Vaig mar­xar al Reus i els meus pares em van donar suport sem­pre. Va ser un punt d’inflexió perquè vaig pas­sar a dedi­car-me al cent per cent al pati­natge. Ara, cinc anys després, la gent ho fa més, però en aquell moment no era habi­tual.

Sí, al prin­cipi és dur. El pri­mer any, fins i tot ens va cri­ti­car molta gent perquè era un noi de 16 anys que dei­xava d’estu­diar i que mar­xava de casa dels pares. Nosal­tres miràvem més enllà. Perquè el pati­natge no és olímpic, però algu­nes gim­nas­tes, per exem­ple, també dei­xen d’estu­diar. La vida espor­tiva a l’elit és molt curta i, en canvi, per estu­diar no tens edat. Puc començar una car­rera quan tin­gui trenta anys.

Depèn de la per­sona, del ritme que hagi por­tat sem­pre i de la dedi­cació de cadascú. La gent sol ple­gar entre els 24 i els 26 anys de mit­jana, tot i que hi ha molta gent que ho deixa abans.

Vam dei­xar el Reus perquè la nos­tra manera de tre­ba­llar era dife­rent de la d’un club que en aquell moment era tan gran, i vam voler con­ti­nuar amb la feina que havíem fet tot la vida i la que ens havia dut a mi a ser un bon pati­na­dor i a l’Òscar a treure més bons pati­na­dors. Era més fàcil això que no pas adap­tar la nos­tra meto­do­lo­gia a un club que pot­ser tenia altres interes­sos que no eren tenir pati­na­dors d’elit. És trist, però el pati­natge artístic sobre rodes no dona diners. Fer pati­na­dors d’elit no dona diners. Al con­trari, costa diners. Pot­ser a un club tan gran li interessa més la quan­ti­tat que no pas la qua­li­tat. Vam deci­dir fun­dar nosal­tres un club, i a Cunit els va agra­dar molt el pro­jecte. Fa més d’un any i mig que som aquí i fem una part lúdica, perquè tot­hom que vul­gui pugui pati­nar, i una part més pro­fes­si­o­nal.

Sí, entreno aquí a Cunit i també al PA Sit­ges, i això també em podrà ser­vir en clau de futur perquè al matí pots fer altres coses, tret que tin­guis al teu càrrec pati­na­dors inter­na­ci­o­nals.

Ens vam tro­bar per casu­a­li­tats de la vida. Jo tenia clar que volia pati­nar i a Parets hi havia llista d’espera. El dia que em duien a un altre poble, van tru­car de Parets que hi havia una baixa. La pri­mera vegada que em vaig calçar ens patins, me’ls va posar l’Òscar.

No era un nen amb un talent exces­siu que des­taqués molt entre la resta. El que m’ha fet arri­bar és són les ganes i la il·lusió, i que sem­pre vaig tenir molt clar que m’hi volia dedi­car.

Jo diria que no, pot­ser sí que tinc alguna cosa a dins que hem fet sor­tir, però crec més en la feina cons­tant de tants anys.

Sem­pre dic que una per­sona trans­met quan ho fa des del cor perquè ho sent. Això és el que pro­voca que a la gent li arribi el que faig. Mai faig res que no sento o que no vull fer.

Depèn de cada coreògraf. A mi em munta els dis­cos un italià, Andrea Bassi, des del 2017, i l’actu­ació mai acaba igual que comença. Sem­pre es va modi­fi­cant, tot i que la música i l’estruc­tura és la mateixa. Sem­pre has de dei­xar que ells facin la seva feina, perquè tu pots tenir una per­cepció, però ells tenen la per­cepció externa, la mateixa que tin­dran els jut­ges que t’han d’ava­luar. De petit no ho feia, però ara hi aporto algun comen­tari.

Sí, per això a mi també m’agrada tre­ba­llar sem­pre amb el mateix equip tècnic, perquè ells ja et conei­xen i saben el que fas bé, el que no fas bé, el que has de millo­rar i el que pots millo­rar. Ell sap el que em queda bé, sap on volem arri­bar. El difícil d’un bon coreògraf és saber veure el poten­cial del pati­na­dor i treure’n pro­fit. Amb l’Andrea Bassi m’hi entenc molt bé.

Molt millor que el 2014. A Reus al podi sènior tant mas­culí com femení no hi teníem ningú i tam­poc en la moda­li­tat de solo dance. Això ha can­viat molt, i hem acon­se­guit grans resul­tats en el mun­dial, també en la cate­go­ria júnior. Ha pujat molt.

Més que el reco­nei­xe­ment de la gent, jo ho faig per mi, i el més dur és no tenir una recom­pensa econòmica . Tre­ba­lles vuit hores al dia, com una jor­nada labo­ral, i t’endús un copet a l’esquena. Aquest és un dels motius pels quals la gent es retira abans, perquè també t’has de gua­nyar la vida.

És sacri­fi­cat en el sen­tit que no surts i no pots fer coses que fa la gent de la teva edat, però també pen­ses que la gent nor­mal no fa rècords del món ni gua­nya mun­di­als. Penso que estem por­tant bé la meva car­rera i que en la vida hi ha temps per a tot.

No hi puc fer res. Fins que el pati­natge no sigui olímpic no s’hi podrà fer res. M’agra­da­ria que ho fos, tot i que tinc clar que jo com a pati­na­dor no ho viuré. En tot cas, m’agra­da­ria veure pati­na­dors en els Jocs Olímpics, em faria molta il·lusió, i ja em com­pen­sa­ria.

Sí, i també els World Games, que aple­guen els esports no olímpics, però que aquí, la veri­tat, no se seguei­xen. A Bar­ce­lona vaig viure el meu segon mun­dial júnior i vaig dis­fru­tar molt.

Els World Games que es fan a Bir­ming­ham (Ala­bama), als Estats Units al juliol. I després els World Roller Games al novem­bre a Bue­nos Aires.

Gua­nyar almenys un cop els grans cam­pi­o­nats: el cam­pi­o­nat d’Espa­nya, l’euro­peu, el mun­dial, els WRG i els World Games. Em fal­ten els dos últims.

Dedi­car-me al pati­natge quan em retiri i estu­diar alguna cosa que m’agradi.