Ha estat un any molt bo. Ens el vam plantejar amb il·lusió i ganes perquè era el meu primer de sènior, amb objectius i expectatives, però una mica amb cautela, esperant a veure com anava. Ha superat absolutament les meves expectatives i mai l’hauria imaginat així.

És una cosa que no podíem ni imaginar. Si que havíem pensat en estratègies o en maneres de fer els salts, en la coreografia, tot per arribar a acostar-nos-hi. Però, és clar, Lucaroni era campió del món des del 2016 i és una icona del patinatge. És una persona que la teníem molt amunt i, de fet, teníem molt assumit que seria molt difícil de guanyar en aquest primer any. Nosaltres havíem fet la nostra feina, tot el que crèiem que seria necessari, i sempre amb la il·lusió i amb l’objectiu d’arribar a ser campions del món, encara que no fos aquest any, perquè sabíem a qui ens enfrontàvem i que seria difícil, i al final va arribar.

No, però evidentment quan et planteges l’objectiu de ser campió del món has de saber què fan millor o pitjor que tu els teus rivals, per treure’n profit. No era cap obsessió guanyar-lo, ni de bon tros, però teníem la nostra estratègia, i sí que teníem al cap què podria fer ell.

El Pere, en ser català, l’havia pogut veure més cops patinant. La primera vegada que vaig veure Lucaroni va ser en el mundial de Reus 2014, quan va quedar campió del món júnior i Marsinyach va ser subcampió. Encara que fossin júniors, jo tenia 13 anys, era infantil, i ja els veia com a figures. Jo només havia sortit a fora a fer una copa d’Europa, i veure’ls en aquella final espectacular per a mi va ser una passada. El Pere va demostrar el seu carisma i va ser el primer cop que els vaig veure competir tots dos, i vaig al·lucinar. Els he seguit tota la vida. Quan m’ha tocat competir contra ells ho he afrontat com un repte, amb expectatives però sense ansietats.

Sincerament, el títol europeu va ser una sorpresa. No m’ho esperava. Quan tornes a casa, amb calma, t’adones que ho has aconseguit i que després vindrà el mundial. Però a mi no em va pressionar. Vaig pensar que la feina ja estava feta. Si afegia un bronze en el mundial ja seria un bon any.

És clar que m’havia entrenat per guanyar un or, i és clar que el volia guanyar, però no tenia la preocupació d’haver-lo de guanyar . Havia guanyat l’europeu en el meu debut i havia fet diversos rècords de puntuació. Si, a més, ho complementava amb una medalla en el mundial o fins i tot una quarta plaça, doncs ja està, tancava un any molt bo.

Intento estar molt concentrat en l’escalfament i en els primers minuts del disc, també. El meu objectiu és estar centrat i desconnectat de la graderia, encara que ho sents. En el mundial, per exemple, era molt evident que Lucaroni tenia un suport més ampli perquè era el vigent campió del món. Si no t’abstreus, et pot afectar l’ambient. Surts a fer la teva feina i en el moment que acaba el disc, que en el meu cas el vaig clavar i ja havia clavat el curt, vaig pensar que ja estava i que passés el que hagués de passar.

No ho recordo, però recordo el que els vaig dir jo: que més no havia pogut fer. Em van dir que estaven contents, que ho havia fet molt bé. Jo sortia abans que Lucaroni. Em vaig situar primer amb rècord del món. Vam pensar que si l’italià sortia i ho superava, doncs que també estaríem molt satisfets.

Encara que arribés als 280, els rècords que s’homologuen són els de campionats internacionals. Es fa per evitar que algun país volgués forçar un rècord amb puntuacions molt altes.

Ens demostrava que estàvem fent bé la feina i que no baixàvem d’un cert límit de punts, i que, campionat rere campionat, feia bé tant el disc curt com el disc llarg i competia bé.

Des que vaig començar, aquest esport em va agradar molt i sempre me’l vaig voler agafar amb molta professionalitat i m’hi vaig dedicar molt. Era un nen, però no anava als campionats a jugar, tenia clar el que havia de fer. És un punt a favor que ha evitat que perdéssim el temps.

Tenia 16 anys i fins aquell moment, encara que m’entrenava moltes hores, feia una vida més normal. Estudiava als matins i estava tota la tarda al pavelló. A l’Òscar li van oferir anar al Reus Deportiu, va valorar les condicions i va marxar de Parets. Jo duia tota la vida entrenant-me amb ell i no em plantejava deixar de fer-ho. Vaig marxar al Reus i els meus pares em van donar suport sempre. Va ser un punt d’inflexió perquè vaig passar a dedicar-me al cent per cent al patinatge. Ara, cinc anys després, la gent ho fa més, però en aquell moment no era habitual.

Sí, al principi és dur. El primer any, fins i tot ens va criticar molta gent perquè era un noi de 16 anys que deixava d’estudiar i que marxava de casa dels pares. Nosaltres miràvem més enllà. Perquè el patinatge no és olímpic, però algunes gimnastes, per exemple, també deixen d’estudiar. La vida esportiva a l’elit és molt curta i, en canvi, per estudiar no tens edat. Puc començar una carrera quan tingui trenta anys.

Depèn de la persona, del ritme que hagi portat sempre i de la dedicació de cadascú. La gent sol plegar entre els 24 i els 26 anys de mitjana, tot i que hi ha molta gent que ho deixa abans.

Vam deixar el Reus perquè la nostra manera de treballar era diferent de la d’un club que en aquell moment era tan gran, i vam voler continuar amb la feina que havíem fet tot la vida i la que ens havia dut a mi a ser un bon patinador i a l’Òscar a treure més bons patinadors. Era més fàcil això que no pas adaptar la nostra metodologia a un club que potser tenia altres interessos que no eren tenir patinadors d’elit. És trist, però el patinatge artístic sobre rodes no dona diners. Fer patinadors d’elit no dona diners. Al contrari, costa diners. Potser a un club tan gran li interessa més la quantitat que no pas la qualitat. Vam decidir fundar nosaltres un club, i a Cunit els va agradar molt el projecte. Fa més d’un any i mig que som aquí i fem una part lúdica, perquè tothom que vulgui pugui patinar, i una part més professional.

Sí, entreno aquí a Cunit i també al PA Sitges, i això també em podrà servir en clau de futur perquè al matí pots fer altres coses, tret que tinguis al teu càrrec patinadors internacionals.

Ens vam trobar per casualitats de la vida. Jo tenia clar que volia patinar i a Parets hi havia llista d’espera. El dia que em duien a un altre poble, van trucar de Parets que hi havia una baixa. La primera vegada que em vaig calçar ens patins, me’ls va posar l’Òscar.

No era un nen amb un talent excessiu que destaqués molt entre la resta. El que m’ha fet arribar és són les ganes i la il·lusió, i que sempre vaig tenir molt clar que m’hi volia dedicar.

Jo diria que no, potser sí que tinc alguna cosa a dins que hem fet sortir, però crec més en la feina constant de tants anys.

Sempre dic que una persona transmet quan ho fa des del cor perquè ho sent. Això és el que provoca que a la gent li arribi el que faig. Mai faig res que no sento o que no vull fer.

Depèn de cada coreògraf. A mi em munta els discos un italià, Andrea Bassi, des del 2017, i l’actuació mai acaba igual que comença. Sempre es va modificant, tot i que la música i l’estructura és la mateixa. Sempre has de deixar que ells facin la seva feina, perquè tu pots tenir una percepció, però ells tenen la percepció externa, la mateixa que tindran els jutges que t’han d’avaluar. De petit no ho feia, però ara hi aporto algun comentari.

Sí, per això a mi també m’agrada treballar sempre amb el mateix equip tècnic, perquè ells ja et coneixen i saben el que fas bé, el que no fas bé, el que has de millorar i el que pots millorar. Ell sap el que em queda bé, sap on volem arribar. El difícil d’un bon coreògraf és saber veure el potencial del patinador i treure’n profit. Amb l’Andrea Bassi m’hi entenc molt bé.

Molt millor que el 2014. A Reus al podi sènior tant masculí com femení no hi teníem ningú i tampoc en la modalitat de solo dance. Això ha canviat molt, i hem aconseguit grans resultats en el mundial, també en la categoria júnior. Ha pujat molt.

Més que el reconeixement de la gent, jo ho faig per mi, i el més dur és no tenir una recompensa econòmica . Treballes vuit hores al dia, com una jornada laboral, i t’endús un copet a l’esquena. Aquest és un dels motius pels quals la gent es retira abans, perquè també t’has de guanyar la vida.

És sacrificat en el sentit que no surts i no pots fer coses que fa la gent de la teva edat, però també penses que la gent normal no fa rècords del món ni guanya mundials. Penso que estem portant bé la meva carrera i que en la vida hi ha temps per a tot.

No hi puc fer res. Fins que el patinatge no sigui olímpic no s’hi podrà fer res. M’agradaria que ho fos, tot i que tinc clar que jo com a patinador no ho viuré. En tot cas, m’agradaria veure patinadors en els Jocs Olímpics, em faria molta il·lusió, i ja em compensaria.

Sí, i també els World Games, que apleguen els esports no olímpics, però que aquí, la veritat, no se segueixen. A Barcelona vaig viure el meu segon mundial júnior i vaig disfrutar molt.

Els World Games que es fan a Birmingham (Alabama), als Estats Units al juliol. I després els World Roller Games al novembre a Buenos Aires.

Guanyar almenys un cop els grans campionats: el campionat d’Espanya, l’europeu, el mundial, els WRG i els World Games. Em falten els dos últims.

Dedicar-me al patinatge quan em retiri i estudiar alguna cosa que m’agradi.