Fa 20 anys, el 7 de gener del 2002, la selecció catalana femenina de waterpolo va jugar el primer partit internacional de la seva història contra l’equip de Western Austràlia (19-4). No era un altre equip nacional, però va ser una estrena. Set jugadores d’aquell equip havien format part de la selecció espanyola que havia acabat sisena en l’europeu del 2001. En aquell moment, mai cap club català femení ni cap selecció espanyola femenina havien pujat al podi en cap competició internacional. Ni el més optimista dels aficionats es podia imaginar com estaria i què hauria fet el waterpolo femení català, i de passada l’espanyol, vint anys després.

La nostra protagonista, Laura Ester (Barcelona, 1990), és una de les persones que han estat responsables que el waterpolo femení català sigui avui una de les potències mundials. Ho és ella però també ho són Jennifer Pareja, Mati Ortiz, Maica Garcia, Anni Espar o altres jugadores que també han fet història en aquests últims anys i que podrien ocupar avui aquest espai.

Laura Ester va començar al CE Mediterrani, al seu barri de Sants, on va anar a fer classes de natació i va acabar de portera de l’equip de waterpolo perquè nedar no era el seu fort. Allà va començar una carrera brillantíssima que la portaria a guanyar dues medalles de plata olímpiques (2012 i 2020), un or (2013) i dues plates (2017 i 2019) mundials i dos ors (2014 i 2020), una plata (2008) i un bronze (2018) europeu amb la selecció espanyola, i fins a 49 títols de rang europeu (cinc copes d’Europa, tres supercopes d’Europa), espanyol (11 lligues, 10 copes i 10 supercopes) i català (10 copes Catalunya) de clubs. Amb el Mediterrani va guanyar la lliga 2009/10; la resta han estat títols amb el CN Sabadell des de la temporada 2010/11 fins avui.

No deu pas ser casual que Laura Ester pugés al podi en el primer gran campionat que disputava amb la selecció espanyola (Europeu del 2008, plata) i en la seva estrena olímpica (Londres 2012, plata) i que guanyés la copa d’Europa en la seva primera temporada al CN Sabadell (2010/11), a on va arribar després de guanyar la lliga amb el CE Mediterrani en una final contra el Sabadell en què les seves aturades van ser decisives. En aquella final, ella i Jennifer Pareja eren al Mediterrani, i Mati Ortiz, Anna Espar, Helena Lloret, Maica Garcia, Eli Gazulla i Olga Domènech, al Sabadell. La temporada següent, la 2010/11, totes elles eren a les files del Sabadell que dirigia Nani Gui i que va guanyar la primera copa d’Europa del waterpolo femení català.

Perquè, en el waterpolo, un equip que vulgui guanyar necessita una gran portera. I Laura Ester ho ha estat sempre. Per això un dels seus entrenadors va començar a dir-ne l’ocellet, per les seves volades majestuoses sota pals, amb uns braços que sembla que no s’acabin mai i que frustren una vegada i una altra les seves rivals. Si Laura Ester està fina sota els pals, el seu equip té moltíssimes possibilitats de sortir victoriós. I Laura Ester acostuma a estar fina quasi sempre, tant amb el seu club com amb la selecció espanyola de Miki Oca. També ha jugat amb la selecció catalana, el 2013 en la victòria contra la Gran Bretanya (16-10) i el juny passat en la derrota mínima contra els Estats Units (12-13).

A més dels títols i les medalles amb els seus equips i la selecció espanyola, Laura Ester també ha obtingut distincions individuals. I ho ha fet trencant barreres. Va ser nomenada la millor portera del mundial del 2013, a Barcelona, i del 2019, a Budapest, i ha estat distingida dues vegades amb el guardó de millor portera europea de l’any per la LEN, el 2017 i el 2019. La barcelonina es va convertir en la primera portera que obtenia aquest premi, instaurat per la federació europea l’any 2008 i que també han obtingut les companyes de mil batalles Anni Espar (2012), Jennifer Pareja (2013) i Maica Garcia (2014).