Tot i la seva joventut, Bernat Erta (Lleida, 2001) s’ha convertit en una aposta guanyadora del potent relleu de l’equip espanyol de 4x400 m. Ho va ser en la seva sorprenent posada en escena internacional amb el subcampionat europeu de pista coberta a Glasgow 2019 i ho va ratificar diumenge amb el subcampionat mundial a l’Stark Arena de Belgrad. El velocista lleidatà és ambiciós i amb vista a la campanya de l’aire lliure, que s’ajusta millor a les seves característiques, té el repte de començar a demostrar el seu potencial en una prova individual en les dues grans cites del curs, el mundial d’Eugene i l’europeu de Munic.
Què suposa aquest subcampionat mundial?
Moltíssim. És una fita superdifícil d’assolir. Aconseguir una medalla en un campionat del món és una cosa increïble i en principi semblava impensable. Per mi significa molt. Sens dubte, és la millor fita de la meva carrera esportiva i segur que ho continuarà sent durant molts anys.
Com valora la seva actuació en el relleu de la final de Belgrad?
Dels 200 al 300 metres em vaig reservar una mica, però em va passar Kevin Borlée de sobte. No me’n vaig adonar. L’estadi era ple, hi havia molt soroll i no hi havia pantalles, només al mig de la pista, cosa que no podies controlar massa. Em va sobtar i quan el vaig veure i vaig intentar el canvi de ritme, ja el tenia davant i em va tallar amb un petit cop. No vaig poder fer la meva estratègia, que era arribar una mica més fresc al final per intentar que no em passés. Si l’hagués vist venir hauria canviat abans i llavors no sé fins on m’haurien portat les cames. Són coses que passen i una experiència que m’emporto. Sembla que no i la quarta posta té la seva dificultat quan te la donen primer. Has de gestionar tu sol el ritme. En canvi, si vas a roda és més fàcil.
Havia fet algun relleu amb en Bruno Hortelano?
No, els dos del mundial de Belgrad han estat els primers. Ja el coneixia d’abans i sempre m’ha semblat una persona molt propera i agradable. El fet que hagi tornat a l’atletisme és una gran alegria i entre els cinc que hem anat al mundial hi ha hagut molt bon rotllo, molta connexió, i això després es trasllada a la pista. Costa d’explicar, però tot flueix millor.
La competència actualment en la distància dels 400 m en l’àmbit estatal és la millor garantia per continuar progressant i aconseguir fites en els grans campionats?
Sí, ara mateix hi ha una competència molt gran i això et dona una gran motivació per entrenar-te, perquè, si no, et quedes fora. Per sort, el relleu és una porta oberta no només per anar als grans campionats, sinó també per aspirar a places de podi perquè en individuals és molt més complicat. Ja es va veure també en el relleu mixt dels Jocs de Tòquio, que vam estar a punt d’accedir a la final.
El seu pare i entrenador, Quim Erta, és el nou director tècnic de la Federació Catalana d’Atletisme. L’afectarà a l’hora d’entrenar-se?
No, en principi, no. Ell tindrà més feina, però pel que fa a entrenament continuarem igual.
Fins ara enfocava les temporades a l’aire lliure amb el gran campionat de la seva categoria a l’horitzó, però aquest curs té alguna cita de la seva edat?
D’internacional no hi ha res sub 23 fins l’any vinent, així que aquest any, a part del campionat d’Espanya de la meva categoria, prepararem l’absolut i, en conseqüència, el mundial a Eugene i l’europeu a Munic. Penso que podem ser-hi, tant en individuals com als relleus. I, a més, per al mundial ja tenim la plaça guanyada per al relleu mixt.
En les proves individuals quines marques hauria de fer?
Per a l’europeu demanen 45.70, que ja la tinc de l’any passat [45.69], però hauré de fer una bona temporada i sobretot rendir al campionat d’Espanya, i en el mundial la mínima és 44.90.
Baixar de 45 són paraules majors.
Sí. Però, si no, també hi ha la possibilitat d’entrar pel rànquing mundial, i ara mateix soc el primer dels espanyols. Després d’haver fet 46.23 en pista coberta, no sé què podria fer a l’aire lliure. No ho veig impossible, però potser el més realista ara mateix és pensar en una marca a l’entorn dels 45.20-45.30. De fet, el rècord d’Espanya sub 23 és 45.20, de David Canal.
Té la sensació d’estar cremant etapes més ràpid del que es pensava: olímpic amb 20 anys a Tòquio i ara subcampió del món amb 21?
És veritat que he aconseguit força fites, però si et fixes m’ho prenc com a experiències que he tingut. En individuals, encara no he pogut viure aquestes experiències en campionats absoluts, només en els relleus. Després de dues plates també em motiva guanyar algun or.
Encara és molt jove, però el repte és ara guanyar-se una plaça en una prova individual en un gran campionat?
Efectivament. Aquest cop m’hi vaig quedar molt a prop en el mundial de Belgrad, però estic mentalitzat per treballar de valent, seguir en la mateixa línia i segur que arribaran resultats molt bons a l’aire lliure.