Moltíssim, molt contenta perquè és una prova internacional molt important i de molt renom, i poder-la guanyar amb aquesta contundència, la veritat és que no m’ho esperava. Jo sabia que hi arribava molt forta.

Sí, feia temps que ho intentava perquè el 2020 hi havia d’anar però dues setmanes abans vam entrar en el confinament i l’any passat vaig estar lesionada. Intentava anar-hi, però no hi havia pogut anar mai, va ser el primer cop.

Havia fet una cursa al desert l’any 2019, però era una cursa molt més curta, de tres etapes curtes. No hi havia nivell, era una cosa molt amateur. Hi vaig anar justament per conèixer el terreny, però no es pot dir que tingués experiència en el desert.

Absolutament. Molt, però molt, és molt diferent. Jo vinc de la muntanya; de fet, la meva especialitat és l’alta muntanya. He guanyat tres cops l’Everest Trail Race, que es fa a 4.000 m d’altura, amb uns desnivells supergrans. Sabia que era molt diferent i potser això era el que m’atreia. Ho vam preparar a consciència sabent que era quelcom que jo no controlava i que no dominava i ha sortit.

Les tres primeres etapes eren d’entre 30 i 40 km, llavors n’hi havia una de 85 i una de 42, la marató. Les primeres són la meva especialitat, la de 85 no. No ho és gens.

Acabes cansada i aquí hi ha la gràcia d’aquest tipus de cursa, que tu ho has de gestionar molt bé. No pots sortir el primer dia com una bèstia al ritme normal; en dos dies et destrosses i no tens forces. La gràcia d’aquestes curses és gestionar això, és a dir, anar prou ràpid per poder guanyar però prou lent per no desgastar-te més del compte. És trobar aquest equilibri.

La veritat és que crec que vaig saber fer una cursa molt intel·ligent. Les tres primeres etapes eren molt adequades per a mi i vaig saber no anar al màxim. Sabia que després d’aquestes etapes venia l’etapa llarga, que era difícil per a mi i que hi havia d’arribar fresca. I realment ho vaig saber gestionar per poder-ho fer. I crec que va ser l’èxit de tot plegat.

Hi ha diferents coses, l’etapa llarga des del meu punt de vista és la que marca realment el resultat de la cursa. El que passi aquell dia és el que acaba definint si anirà bé o malament. Per a mi també va ser complicat el tema higiènic i del descans. No tens res per dutxar-te. Tens una quantitat d’aigua al dia i has de repartir-la com vulguis; et pots netejar una mica, o per beure. I també vam estar dues tardes senceres a la zona de descans amb una tempesta de sorra horrible. I l’únic que pots fer és quedar-te allà dins la haima quieta. I és clar, això després de curses tan exigents fa que descansis malament. És el que fa complicada aquesta cursa.

Està estipulat així. És una cursa d’autosuficiència. Això vol dir que tu t’ho has de portar tot. L’únic que et donen és l’aigua. Perquè anar amb l’aigua de tots els dies seria impossible. L’únic que fan és posar el campament, la haima, que és un tros de drap, i et donen l’aigua. És una barreja de cursa esportiva de molt alt nivell, perquè hi van els millors, i una cursa d’aventura. Ho has de gestionar tot, el teu dia a dia, el descans, l’alimentació. Ningú de fora del campament hi pot accedir i no passes per enlloc on puguis agafar menjar.

El primer dia surts amb el menjar de tots els dies i vas fent. Ho has d’haver treballat molt, has de calcular què menjaràs cada dia. Jo tenia dins la motxilla una bossa per a cada dia: esmorzar, dinar, sopar i les coses que em prenia en cursa. Cada dia menjava allò i no menjava res més perquè si ho feia m’estava menjant el dels altres dies.

Molta, la veritat és que sí. És una cursa en què fins i tot quan el cronòmetre està en marxa hi ha companyonia. Tens els teus rivals i vols guanyar, però aquesta situació tan precària o tan d’aventura fa que tothom tingui aquest esperit. I a la haima, que és per a vuit persones, es comparteix tot. A un li falta no sé què, un altre ho tindrà. Realment no et sents sola en aquest sentit.

Ho vaig veure quan vaig acabar l’etapa llarga. A mi em feia molt de respecte i, a més, la francesa que anava darrere meu era especialista en aquestes distàncies llargues. Quan vaig veure que en l’etapa de 85 km l’havia superat de 27 minuts i amb els minuts d’avantatge que ja tenia eren 53, va ser quan vaig dir: si no passa res molt greu el dia de la marató la cursa és teva. Fins llavors no ho veia gens clar.

Molt, és un resultat destacable i n’estic molt contenta perquè el nivell en homes va ser molt alt. Vaig arribar a anar desena però el dia de la marató vaig tenir problemes d’estómac i vaig perdre dues posicions.

Vam tornar dilluns al vespre i ara per recuperar necessites tres coses bàsiques: la primera, descansar i dormir, que és molt important perquè aquests dies hem dormit malament; la segona, tornar a donar al cos bon menjar, tornar a omplir tot el que has buidat perquè aquests dies no has passat gana i t’has alimentat bé però l’exigència és molt elevada, i la tercera fa referència a l’entrenament, tornar molt de mica en mica. Aquesta setmana no faré cap dia de córrer, sinó que faré bici i esquí de muntanya, i tot molt suau. Donar al cos tranquil·litat.