“Estic orgullós del que he fet”

No me l’ima­gino gens, sin­ce­ra­ment. Espero que arribi el dia entre­nant-me i posant-me en forma al màxim pos­si­ble per poder donar la talla i dis­fru­tar-ho. Tinc ganes de mirar a la gra­de­ria i veure la meva gent i la meva família.

De moment, no, però segu­ra­ment quan hagi d’entrar a la pista estaré nerviós.

Sí, això segur. Però ja fa tant de temps que ho tinc clar…

No volia reti­rar-me i veure una gra­de­ria buida. Quan tens clar que arriba el final, i també tens ganes que arribi, cal dis­fru­tar-ho. Ho he allar­gat tant com he pogut. Ara tinc altres pri­o­ri­tats.

Si havia de pagar el viatge, l’hotel i entre­na­dors, de vega­des no em sor­tia ni a gua­nyar. Però ni m’ho mirava. Jugava perquè volia tor­nar a estar a dalt.

No sé què li he donat. Això ho haurà de dir l’altra gent si és que li he donat alguna cosa. Jo m’ho emporto tot, m’ho ha donat tot. Una experiència de vida, molts conei­xe­ments, mol­tes amis­tats. Crec que la vida de l’espor­tista és com la d’un ésser humà, com­pri­mida en deu o quinze anys. Pas­ses de no ser res a ser cone­gut, a haver de ges­ti­o­nar una empresa, perquè, vul­guis o no, un ten­nista és com una empresa, en la qual tens els tre­ba­lla­dors, la teva gent al cos­tat, les teves finan­ces, que has de saber moure i admi­nis­trar per al dia de demà. En quinze anys, pas­ses de ser un nen a un avi. A hores d’ara dia estic pre­pa­rat i podria expli­car als que comen­cen com ho podrien fer.

Moltíssi­mes. Això també passa en l’àmbit per­so­nal. La vida, com el ten­nis, t’ense­nya, i a mesura que vas caient, vas apre­nent, madu­rant. En el ten­nis, apre­nem molt ràpida­ment. Cada set­mana caiem, cada set­mana ens hem d’aixe­car. Can­vi­a­ria mol­tes coses a tots els nivells. Això és com l’inver­sor a qui enxampa un crac. Si ho hagués sabut... Mai he tin­gut en el meu entorn fami­liar o d’amis­tats un pro­fes­si­o­nal del ten­nis que em pogués ori­en­tar. Amb 14 anys van venir a casa els repre­sen­tants perquè em volien fit­xar. Volen con­trac­tar el teu fill amb 14 anys, que és el teu nen...Els meus pares hi van par­lar i van deci­dir, però ells no eren empre­sa­ris, eren tre­ba­lla­dors, i van fer-ho el millor que van saber. Ara sabria exac­ta­ment què calia fer.

La meva manera de jugar era allar­gant el punt. El joc ha can­viat molt i, quan es fa més ràpid, a mi bé no em va bé. Si hi tornés hau­ria d’adap­tar els meus entre­na­ments als punts curts. També tre­ba­lla­ria més el ser­vei, que aquí no es tre­ba­lla tant.

Si mires el que he fet jo en la meva car­rera: dotze títols ATP. Molt bé. Però de quants tor­ne­jos? No em toca­ria ni un per any. Perds cada set­mana. I te’n vas trist, perquè, per molt que per­dis con­tra Roger Fede­rer, mar­xes trist, perquè si no estàs trist és que no ho sents i lla­vors, mala­ment.

Estic satis­fet. Òbvi­a­ment, n’hau­ria vol­gut més. L’altre dia em pre­gun­ta­ven si tinc alguna espina cla­vada. Quan­tes vega­des he per­dut, 300? Doncs 300. Sem­pre en vols més i si no fos així no ani­ries bé. El reco­nei­xe­ment, sin­ce­ra­ment, m’és igual. No jugava per ser reco­ne­gut. M’agrada sor­tir als dia­ris, però mai no m’hi he des­vis­cut. El que volia era gua­nyar. Estic agraït pel que he fet i pel que he donat. I, de fet, d’aquí a 10 anys ningú o molt poca gent se’n recor­darà, només els íntims. I jo con­ti­nuaré estant igual d’orgullós.

De la final de Shenz­hen con­tra Mur­ray tinc una espina cla­vada perquè vaig fer-ho molt mala­ment. El ter­cer set no el vaig llui­tar. Estava enfon­sat perquè havia per­dut el segon. I això em va ser­vir a l’Àgora. Vaig tenir pilo­tes de par­tit en el segon set però vaig con­ti­nuar llui­tant a mort tot el ter­cer. I en vaig tor­nar a tenir. Quan em pre­gun­ten sobre aquell par­tit sem­pre dic que n’estic super­con­tent. Vaig donar-ho tot, ho vaig fer tot bé i no em puc recri­mi­nar ni una pilota. Moltíssima gent, anys després, et parla d’aquell par­tit. L’he vist més cops, i fins i tot l’he vist viat­jant en un aero­port. Que ho digui jo, no queda bé, però, per mi, és un dels millors par­tits dels últims anys, com­pa­ra­ble a un Nadal-Djoko­vic d’Austràlia o un Nadal-Fede­rer de la final de Wim­ble­don. Ho va tenir tot: inten­si­tat, emoció, pilo­tes de par­tit, el públic entre­gat i un esce­nari bru­tal: l’Àgora.

Quan em vaig lesi­o­nar per pri­mera vegada a Indian Wells estava el 13è del món. Paro dos mesos i torno a Mon­te­carlo i em torno a tren­car. Dos mesos més atu­rat. Torno i em torno a lesi­o­nar. No tro­bem solució. El febrer de l’any següent m’he d’ope­rar. Perdo un any tennístic i després hi estic qua­tre mesos més. Torno la set­mana poste­rior al Roland Gar­ros. Vaig a un cha­llen­ger i el gua­nyo. Però em va cos­tar molt tor­nar a gua­nyar par­tits ATP. Era el 13è del món, però no tenia el ritme ni la con­fiança. A Casa­blanca em vaig treure l’espina. Va ser quan vaig dir, torno a estar bé i ho he d’apro­fi­tar. Sem­pre he estat molt llui­ta­dor, però si no hagués pas­sat per tota aque­lla atu­rada, pot­ser no hi hau­ria posat tant d’ímpetu. Són fets nega­tius que t’aju­den a donar un plus. De vega­des, quan jugués molt, et fa una mica de man­dra, però quan vens d’un any i mig atu­rat, t’aga­fes a un ferro roent.

Els posen una multa econòmica que no els afecta. Els hau­rien de san­ci­o­nar sense poder jugar tor­ne­jos. També és cert que, en el món en què vivim, aques­tes esce­nes tenen molta reper­cussió mediàtica.

Per What­sApp amb Ser­gei Stak­hovski per saber com estava. Amb la meva dona estem fent ges­ti­ons per aco­llir a casa una família de dos mem­bres de refu­gi­ats.

Malau­ra­da­ment, vivim en un món que és així. L’altre dia a Jid­dah un míssil va impac­tar al cos­tat del cir­cuit de Fórmula 1. Hi ha mol­tes guer­res i de mol­tes no en sen­tim ni par­lar. Trobo hor­ri­ble la invasió, i els polítics hau­rien d’evi­tar les guer­res i la pobresa. No vull opi­nar de les raons estric­ta­ment polítiques, el que vull dir és que la violència no hau­ria d’exis­tir. Vivim en un món en què l’eco­no­mia és l’únic que val i segur que al dar­rere hi ha interes­sos econòmics.