Tommy Robredo (Hostalric, 1982) ha escollit el seu torneig de capçalera, el Barcelona Open Banc Sabadell, per acomiadar-se del públic, de la seva gent, després de dues dècades de professional en què ha construït una trajectòria sòlida i molt respectada. L’olotí, l’últim català campió del torneig (2004) i finalista (2006), atresora dotze títols ATP, amb el d’Hamburg, un Masters Series ara Masters 1000 d’estendard en un cicle que fa feredat de 890 partits individuals, amb 533 victòries. També ha guanyat tres copes Davis i dues copes Hopman. Va arribar a ser el número cinc del món el 2006 i va jugar el Masters. L’inexorable pas del temps i les noves prioritats familiars són els detonants de la retirada d’un dels grans del tennis català d’aquest segle.
Com visualitza l’homenatge?
No me l’imagino gens, sincerament. Espero que arribi el dia entrenant-me i posant-me en forma al màxim possible per poder donar la talla i disfrutar-ho. Tinc ganes de mirar a la graderia i veure la meva gent i la meva família.
Per tant, no hi ha nervis...
De moment, no, però segurament quan hagi d’entrar a la pista estaré nerviós.
Més que en un partit normal.
Sí, això segur. Però ja fa tant de temps que ho tinc clar…
De fet, va amb un any de retard
No volia retirar-me i veure una graderia buida. Quan tens clar que arriba el final, i també tens ganes que arribi, cal disfrutar-ho. Ho he allargat tant com he pogut. Ara tinc altres prioritats.
Jugant ‘challengers’ en el tram final de la seva carrera ha demostrat l’amor per aquest esport...
Si havia de pagar el viatge, l’hotel i entrenadors, de vegades no em sortia ni a guanyar. Però ni m’ho mirava. Jugava perquè volia tornar a estar a dalt.
Tirem de tòpic. Què s’endú del tennis i què li ha donat?
No sé què li he donat. Això ho haurà de dir l’altra gent si és que li he donat alguna cosa. Jo m’ho emporto tot, m’ho ha donat tot. Una experiència de vida, molts coneixements, moltes amistats. Crec que la vida de l’esportista és com la d’un ésser humà, comprimida en deu o quinze anys. Passes de no ser res a ser conegut, a haver de gestionar una empresa, perquè, vulguis o no, un tennista és com una empresa, en la qual tens els treballadors, la teva gent al costat, les teves finances, que has de saber moure i administrar per al dia de demà. En quinze anys, passes de ser un nen a un avi. A hores d’ara dia estic preparat i podria explicar als que comencen com ho podrien fer.
Canviaria coses?
Moltíssimes. Això també passa en l’àmbit personal. La vida, com el tennis, t’ensenya, i a mesura que vas caient, vas aprenent, madurant. En el tennis, aprenem molt ràpidament. Cada setmana caiem, cada setmana ens hem d’aixecar. Canviaria moltes coses a tots els nivells. Això és com l’inversor a qui enxampa un crac. Si ho hagués sabut... Mai he tingut en el meu entorn familiar o d’amistats un professional del tennis que em pogués orientar. Amb 14 anys van venir a casa els representants perquè em volien fitxar. Volen contractar el teu fill amb 14 anys, que és el teu nen...Els meus pares hi van parlar i van decidir, però ells no eren empresaris, eren treballadors, i van fer-ho el millor que van saber. Ara sabria exactament què calia fer.
I en els aspectes tècnic o tàctic?
La meva manera de jugar era allargant el punt. El joc ha canviat molt i, quan es fa més ràpid, a mi bé no em va bé. Si hi tornés hauria d’adaptar els meus entrenaments als punts curts. També treballaria més el servei, que aquí no es treballa tant.
És un esport molt cruel quant a títols, amb molts candidats.
Si mires el que he fet jo en la meva carrera: dotze títols ATP. Molt bé. Però de quants tornejos? No em tocaria ni un per any. Perds cada setmana. I te’n vas trist, perquè, per molt que perdis contra Roger Federer, marxes trist, perquè si no estàs trist és que no ho sents i llavors, malament.
Acumula 533 victòries. Una animalada. Satisfet? Reconegut?
Estic satisfet. Òbviament, n’hauria volgut més. L’altre dia em preguntaven si tinc alguna espina clavada. Quantes vegades he perdut, 300? Doncs 300. Sempre en vols més i si no fos així no aniries bé. El reconeixement, sincerament, m’és igual. No jugava per ser reconegut. M’agrada sortir als diaris, però mai no m’hi he desviscut. El que volia era guanyar. Estic agraït pel que he fet i pel que he donat. I, de fet, d’aquí a 10 anys ningú o molt poca gent se’n recordarà, només els íntims. I jo continuaré estant igual d’orgullós.
Va perdre les quatre últimes finals ATP que va jugar. Dues de seguides contra Andy Murray, amb cinc pilotes de partit al seu favor en cadascuna. La final a València, però, va ser un gran espectacle.
De la final de Shenzhen contra Murray tinc una espina clavada perquè vaig fer-ho molt malament. El tercer set no el vaig lluitar. Estava enfonsat perquè havia perdut el segon. I això em va servir a l’Àgora. Vaig tenir pilotes de partit en el segon set però vaig continuar lluitant a mort tot el tercer. I en vaig tornar a tenir. Quan em pregunten sobre aquell partit sempre dic que n’estic supercontent. Vaig donar-ho tot, ho vaig fer tot bé i no em puc recriminar ni una pilota. Moltíssima gent, anys després, et parla d’aquell partit. L’he vist més cops, i fins i tot l’he vist viatjant en un aeroport. Que ho digui jo, no queda bé, però, per mi, és un dels millors partits dels últims anys, comparable a un Nadal-Djokovic d’Austràlia o un Nadal-Federer de la final de Wimbledon. Ho va tenir tot: intensitat, emoció, pilotes de partit, el públic entregat i un escenari brutal: l’Àgora.
En quin grau el van empènyer les lesions, i la superació que van comportar, a completar les tres remuntades històriques seguides a cinc sets contra Igor Sijsling, Gael Monfils i Nico Almagro a Roland Garros 2013?
Quan em vaig lesionar per primera vegada a Indian Wells estava el 13è del món. Paro dos mesos i torno a Montecarlo i em torno a trencar. Dos mesos més aturat. Torno i em torno a lesionar. No trobem solució. El febrer de l’any següent m’he d’operar. Perdo un any tennístic i després hi estic quatre mesos més. Torno la setmana posterior al Roland Garros. Vaig a un challenger i el guanyo. Però em va costar molt tornar a guanyar partits ATP. Era el 13è del món, però no tenia el ritme ni la confiança. A Casablanca em vaig treure l’espina. Va ser quan vaig dir, torno a estar bé i ho he d’aprofitar. Sempre he estat molt lluitador, però si no hagués passat per tota aquella aturada, potser no hi hauria posat tant d’ímpetu. Són fets negatius que t’ajuden a donar un plus. De vegades, quan jugués molt, et fa una mica de mandra, però quan vens d’un any i mig aturat, t’agafes a un ferro roent.
Quant a l’actualitat tennística, creu que l’ATP és massa condescendent amb les actituds antiesportives de jugadors com ara Medvédev, Kyrgios o Zvérev?
Els posen una multa econòmica que no els afecta. Els haurien de sancionar sense poder jugar tornejos. També és cert que, en el món en què vivim, aquestes escenes tenen molta repercussió mediàtica.
Ha contactat amb algun tennista ucraïnès?
Per WhatsApp amb Sergei Stakhovski per saber com estava. Amb la meva dona estem fent gestions per acollir a casa una família de dos membres de refugiats.
Què pensa de la invasió?
Malauradament, vivim en un món que és així. L’altre dia a Jiddah un míssil va impactar al costat del circuit de Fórmula 1. Hi ha moltes guerres i de moltes no en sentim ni parlar. Trobo horrible la invasió, i els polítics haurien d’evitar les guerres i la pobresa. No vull opinar de les raons estrictament polítiques, el que vull dir és que la violència no hauria d’existir. Vivim en un món en què l’economia és l’únic que val i segur que al darrere hi ha interessos econòmics.