Aquest any la direcció del 109è Tour de França ha decidit començar-lo a Dinamarca. Una contrarellotge i dues etapes planes, tal com cal esperar del país de Hamlet, d’Andersen, de Laudrup i de Jonas Vingegaard, que, molt brillantment, l’any passat va quedar segon a la volta ciclista francesa. Malgrat tot, jo he decidit iniciar el meu recorregut dins dels límits de l’hexàgon francès –amb alguna lleu concessió al Regne de Bèlgica–. Així i tot, he hagut de pujar molt amunt, allà on Margot, quan li convé, es converteix en Frida la Blonde.

En aquest punt de la França més septentrional, el mar del Nord és una presència viva i un alè fred que cenyeix amb els seus tentacles les dunes i els molls. Aquí comença la primera etapa d’enguany en territori francès, un indret on arrelà una primigènia església entre les dunes –Duin Kerk–, Dunkerque. En aquesta costa, a 241 quilòmetres de París a vol d’ocell i més a prop de Noruega que de les aigües del Mediterrani, l’extensió de terreny habitable depèn diàriament de les marees i de les boires. És un país creuat per innumerables canals i que pertany geogràficament a la plana marítima de Flandes, a la part francesa d’aquell “Plat pays” que cantà Jacques Brel, reblert de campanars negres com pals de cucanya.

País de naufragis, de naufragis reals i de naufragis de la història. Dunkerque ostenta l’estrany rècord de canviar de nacionalitat tres vegades en el mateix dia, concretament el 25 de juny de 1658, quan la vila va pertànyer durant tot el matí a l’Imperi Espanyol, aquell on mai es ponia el sol, a la tarda va passar a ser possessió del rei de França i al capvespre va caure en mans angleses. No va ser fins a l’octubre d’aquell mateix any que el regne de França hi va poder plantar definitivament la bandera de la flor de Lis.

Dunkerque és el tercer port de França i està situat just al mig d’on es van guanyar i perdre les principals batalles d’Europa des de la Guerra dels Cent Anys fins al final de la Segona Guerra Mundial. Aquí es va desenvolupar l’any 1940 l’Operació Dynamo que va permetre als anglesos recuperar el gruix del seu exèrcit a punt de caure en mans de Hitler i és aquí on l’exèrcit alemany va esperar infructuosament l’arribada de la invasió aliada. Amb una cosa i l’altra la ciutat va quedar completament destruïda i tot el que ara es pot veure és fruit de la reconstrucció de postguerra.

I és d’aquí, entre efluvis de moules-frites, on precisament avui surt el Tour a fer la seva volta per la Gàl·lia ciclista. És una etapa de 172 quilòmetres que l’organització qualifica d’accidentada, però que als nostres ulls ens apareix com completament plana. Probablement, la retransmissió televisiva de la cursa farà bé la seva feina, però evitarà les imatges més crues de les indústries químiques i de l’acer, les plantes productores d’alumini i de polímers plàstics, i la central nuclear de Gravelines just al costat de la ciutat.

Com moltes de les etapes del Tour, per arribar a la meta farà una marrada pel país, més o menys tres quarts de circumferència abans de l’esprint final a Calais, però abans passarà per Leffrincloucke que és el bressol de Michel Hidalgo, antic entrenador de la selecció francesa de futbol, que va portar els blaus a guanyar l’Eurocopa de 1984, tot seguit continuarà per Fort des Dunes, un castell construït al segle XIX com a part del sistema Séré de Rivières, que més tard es va integrar a la Línia Maginot. Els ciclistes prosseguiran cap a Bergues famós pel seu formatge i també pel potjevleesch, una mena d’embotit i també per una pel·lícula de Dany Boon, Benvinguts al Nord, que explica les peripècies del director d’una agència de Correus del sud de França que, com a mesura disciplinària, és traslladat per un període de dos anys al bromós Nord-Pas-de-Calais. Des de l’èxit de la pel·lícula Bergues ha estat un reducte del turisme francès i europeu. El Ch’ti Tour, una visita organitzada per l’Oficina de Turisme, dóna vida a aquest moment particular de la ciutat durant el rodatge. Bergues també és conegut pel seu Beffroi, el campanar d’espadanya construït l’any 1112 i reconstruït diverses vegades.

Tot seguit la serpent multicolor travessarà Quaëdypre, el poble natal de Pierre Everaert, antic company de Jacques Anquetil, guanyador del París-Brussel·les i el París-Camembert.

A Esquelbecq els ciclistes rodaran a prop del castell i després per Cassel, ciutat ciclista per excel·lència, i aquí ja entrem al Pas-de-Calais, prefectura d’Arras: formatges de Fleur d’Audresselles, Abbaye de Belval, Wimereux i, sobretot la famosa andouillette d’Arras.

Però potser la principal atracció d’aquesta etapa és Saint-Omer, anomenada Ciutat d’Art i Història. Saint-Omer va acollir el Tour de França l’any 2001, amb una etapa guanyada per Erik Zabel. La ciutat també va organitzar el campionat francès de ciclisme de carretera el 2017. Hi destaquen les ruïnes de l’abadia de Saint-Bertin i la catedral de Nostra Senyora que alberga un rellotge astronòmic de 1558 únic a França i un quadre de Rubens que representa la Baixada de la Creu.

I ja després d’haver passat l’equador de l’etapa, el Tour arribarà a Longuenesse, que vol dir literalment “Nas llarg” designant així la forma del promontori del seu territori. L’any 2004, va acollir una etapa dels Quatre Dies de Dunkerque, guanyada per Didier Rous. A Helfault hi havia una base subterrània secreta, construïda el per l’exèrcit alemany per llançar coets V2 a Londres.

A continuació l’escamot passarà per Lumbres, per Alquines –el punt més alt del departament i per l’abadia de Nostra Senyora de Licques, fins a Audinghen, la comuna francesa més propera a Anglaterra (uns 30 km), des d’aquest punt els canons alemanys podien bombardejar la costa anglesa disparant obusos grans com un Volkswagen.

A Sangatte el grup passarà per Blériot-Plage, llarga platja de sorra fina. Des d’aquest punt de la costa, el 25 de juliol de 1909, Louis Blériot va ser el primer aviador que va travessar el canal de la Mànega. Entre 1999 i 2002, la ciutat va ser notícia a causa d’un centre d’acollida per a emigrants que volien creuar al Regne Unit.

I finalment l’etapa d’avui acabarà a Calais. D’aquesta ciutat se’n pot dir més o menys el mateix que de Dunkerque: moules-frites, campanars reconstruïts, el port, les indústries i, això sí, el túnel ferroviari que connecta amb Anglaterra. De fet, Calais és la capital del comerç francès amb la Gran Bretanya i no per casualitat, davant mateix de Westminster, hi llueix una rèplica del conjunt escultòric “Els burgesos de Calais” del mestre Rodin.

Demà esmorzarem llenguado amb crosta de xicoira, croquetes de gambes grises, formatges de Bergues afinats amb cervesa i un brioix de cululute, i esperarem que el vent de juliol bufi pel pla país i ens empenyi amb força cap al sud.