Tot aprofitant que avui és dissabte –dia de mercat– i després de menjar unes bugnes “moelleuses et croustillantes” a la plaça de l’Hôtel de Ville, el Tour emprendrà ruta cap al massís Central, abandonarà la recentment inventada regió de Lió, deixarà enrere els vins de Beaujolais i dels Côtes du Rhône i es dirigirà cap a l’Haute-Loire i la Lozère, prefectura de Mende.

Però abans l’escamot passarà per Roche-La-Moliere i Firminy on hi ha diversos edificis concebuts per Le Corbusier; per l’abadia de Sauve-Bénite i el Château de Carry; per Yssingeaux, el Château de Lavoûte-Polignac i el Château de Polignac, on se situa l’acció d’una novel·la de George Sand i que Prosper Mérimée, quan era inspector de l’Estat, el va catalogar com a monument històric.

A Le Puy-En-Velay podran veure la catedral romànica i l’estàtua de Notre-Dame de France. A Saint-Christophe-Sur-Dolaison hi ha una altra església romànica important i a Le Bouchet-Saint-Nicolas hi ha un llac. A Saint-Haon continua la llista d’esglésies romàniques i a Saint-Bonnet-Laval, ja en la Lozère, hi ha el Château de Condres. A Grandrieu continua el passeig pel romànic i a Chateauneuf-De-Rando es pot visitar el cenotafi de Bertrand du Guesclin, que participà a Batalla d’Auray, en la guerra de Successió Bretona, en la guerra dels dos Peres i a la guerra civil castellana.

I just abans d’arribar a Mende la cursa passarà pel discret poble de Badaroux, vila natal de Jean-Antoine Chaptal (1756-1832), químic i polític, inventor de la chaptalització, un procés per augmentar la graduació alcohòlica dels vins i que va revolucionar la viticultura del seu temps. A més de la seva brillant carrera com a químic, Chaptal va ocupar els més alts càrrecs polítics, durant el temps que va exercir de ministre de l’Interior de Napoleó Bonaparte el 1801, va crear els arrondissements de París i va ser nomenat par de França dues vegades, la qual cosa, a la meva manera d’entendre, és una redundància.

Una ema sobre fons blau, sobrevolada per un sol groc i una divisa: «Tenebræ eam non comprehenderunt», les tenebres no m’han envaït. Mende llueix aquest blasó i Alfred Döblin, l’autor de Berlin Alexarderplatz, arrossegat per l’èxode del juny de 1940, va prendre aquí consciència religiosa i es va convertir al catolicisme, però les tenebres, que són goludes, van acabar per envair-ho tot.

Mende és una ciutat coneguda per les seves fonts i les seves capelles, pels seus convents i les seves esglésies. En el campanar de la catedral de Notre-Dame-et-Saint-Privat hi va ressonar durant anys la que fou la campana més gran de la cristiandat, la “Non Pareille”, que fou destruïda durant les guerres de religió. A Mende la religió te la trobes a cada cantonada. Una confraria religiosa, la “confraria dels penitents blancs” va existir durant molt de temps i realitzava una processó cada Dijous Sant des del segle XVII. La torre dels Penitents (anomenada així perquè està adossada a la capella dels Penitents) és també un dels últims vestigis de les muralles de la ciutat.

Els dissabtes al matí –de Pasqua a Tots Sants– el mercat es planta a la plaça Urban V, davant de la catedral i els comerciants locals ofereixen els seus productes: embotits d’herbes, crocants de Mende, aligot de patates i formatge, mel i, sobretot, Pélardon, el formatge de pasta tova que és el rei de la regió. Plini el Vell va escriure fa 2.000 anys que el formatge de les Cevenes era molt estimat a l’antiga Roma. I encara que aquell formatge no fos exactament el mateix que el que coneixem ara, l’humil Pélardon de llet de cabra es remunta molt enrere. La primera referència a aquest nom data del segle XVIII, quan l’abat Boissier de Sauvages l’anomenava “un petit formatge rodó i pla fet a les Cevenes, al qual se li dóna un gust picant”, probablement Alfred Döblin el va provar abans de convertir-se al catolicisme.