Després d’un dia de descans a Carcassona, el Tour s’encara ja cap als Pirineus amb un coll de primera, el Mur de Péguère.

El primer Château que es trobaran pel camí és el de Leuc, després –a Saint-Hilaire– passaran per una abadia que conté un sarcòfag anomenat de Sant Saturní. Aquest encofrat tallat en un sol bloc en marbre blanc dels Pirineus es creu que fou obra del mestre de Cabestany. Les escultures que l’envolten relaten la vida del Sant, primer bisbe de Tolosa al segle III.

Tot seguit ja s’arriba a Pieusse, amb el seu château i s’entra a Limoux, sotsprefectura de l’Aude. La ciutat és coneguda des del segle XVI per la producció d’un famós vi escumós, la Blanquette de Limoux. Actualment, s’elabora segons el mètode tradicional i també en petites quantitats segons el mètode ancestral. Aquest vi escumós del Llenguadoc, que juga un paper important en l’economia de la ciutat, gaudeix d’una classificació com a denominació d’origen protegida (AOP). La blanquette de Limoux apareix per primera vegada en un text antic de 1544 i s’atribueix la seva invenció als monjos de Saint-Hilaire. A Limoux també ofereixen unes quantes varietats gastronòmiques locals: el Pebradó, que és un pastís d’aperitiu, amb massa retorçada decorada amb pebre; la carxofa amb fetge salat, una especialitat elaborada amb carxofes amb fetge de porc, sec i salat que ha estat flamejat i prèviament marinat en oli; l’ànec a la Limouxine es prepara amb una salsa feta amb safrà i grans d’all sencers, la Fricassée de limoux, un plat elaborat amb carn de porc, servit amb la seva guarnició de mongetes blanques, la Limosina (també anomenada Limoux o pastís Limoux), una corona de brioix de reis amb fruita confitada; els Pescalhos que són creps amb una trena plana de color daurat, cuites en oli fregit i el Nougat de Limoux un torró suau d’ametlla i mel.

Si els més il·lustres ciclistes aconsegueixen travessar Limoux, ja pràcticament hauran arribat a Chalabre i només els caldrà una pedalada de no res per ser a l’Ariège i aniran passant petits pobles: La Bastide-Sur-l’Hers, Lavelanet, Mercus-Garrabet i Tarascon-Sur-Ariege –no confondre amb el Tarascó de la Provença, el d’en Tartarí–. Aquest Tarascó de l’Arieja té un patrimoni prehistòric excepcional. Encara es poden admirar algunes de les pintures murals de la cova de Niaux (la sala negra), o visitar la cova més gran d’Europa, la de Lombrives, on diuen que descansava Pirene, de qui Hèrcules s’havia enamorat. Durant l’Antiguitat, les mines de ferro de la regió van atreure la cobdícia dels francs, els vàndals i després dels visigots i els sarraïns. L’any 778, la ciutat va ser escenari d’una batalla que va permetre a les tropes de Carlemany repel·lir els sarraïns. La capella Notre-Dame de la Victoire es va construir per celebrar aquesta batalla. Pacificada, la comarca va passar sota el control dels comtes de Foix. El castell comtal es va construir tres segles més tard. Al segle XVI, les guerres de religió van sagnar la ciutat. Després d’haver viscut de l’agricultura i de l’explotació de les seves pedreres de guix, ara Tarascó obté els seus ingressos principalment del turisme verd.

Gairebé sense temps de pensar-s’ho, els corredors ja estaran pujant al Mur de Péguère, un coll que té més dificultat a la baixada i s’han de conservar les forces i el seny, perquè quan els frens de les bicicletes encara no s’hauran refredat del tot el gran grup ja haurà arribat a Foix, la meta de l’etapa.

La vila dels antics comtes està presidida pel castell, que domina la contrada des de dalt de les seves torres, construïdes directament damunt del rocam i reconstruïdes al gust dels alumnes de l’escola de Viollet-le-Duc. El més conegut dels comtes fou Gastó III de Foix i X de Bearn, conegut pel sobrenom de Gastó Febus, autor del lema “Touches-y si tu l’oses”. Enric III de Navarra, darrer comte de Foix, esdevingué rei de França amb el nom d’Enric IV.

A Foix es menja l’Asinat que, com ocorre amb l’escudella i carn d’olla, en realitat es tracta de dos plats, primer es pren el caldo, amb pa o fideus; i després les carns acompanyades de les verdures. L’asinat té versions diferents per a cada vil·la o família, segons els gustos i recursos particulars de cadascú, però sobretot té versions més pobres (amb verdura bàsicament) i d’altres de festa, enriquides amb més quantitat i varietat de carns. Encara té una tercera similitud amb l’escudella, i és que conté una rosòla (en francès, rouzolle), com una mena de pilota. Toca-la si goses!