Després d’un dia de des­cans a Car­cas­sona, el Tour s’encara ja cap als Piri­neus amb un coll de pri­mera, el Mur de Péguère.

El pri­mer Château que es tro­ba­ran pel camí és el de Leuc, després –a Saint-Hilaire– pas­sa­ran per una aba­dia que conté un sarcòfag ano­me­nat de Sant Saturní. Aquest enco­frat tallat en un sol bloc en mar­bre blanc dels Piri­neus es creu que fou obra del mes­tre de Cabes­tany. Les escul­tu­res que l’envol­ten rela­ten la vida del Sant, pri­mer bisbe de Tolosa al segle III.

Tot seguit ja s’arriba a Pieusse, amb el seu château i s’entra a Limoux, sots­pre­fec­tura de l’Aude. La ciu­tat és cone­guda des del segle XVI per la pro­ducció d’un famós vi escumós, la Blan­quette de Limoux. Actu­al­ment, s’ela­bora segons el mètode tra­di­ci­o­nal i també en peti­tes quan­ti­tats segons el mètode ances­tral. Aquest vi escumós del Llen­gua­doc, que juga un paper impor­tant en l’eco­no­mia de la ciu­tat, gau­deix d’una clas­si­fi­cació com a deno­mi­nació d’ori­gen pro­te­gida (AOP). La blan­quette de Limoux apa­reix per pri­mera vegada en un text antic de 1544 i s’atri­bu­eix la seva invenció als mon­jos de Saint-Hilaire. A Limoux també ofe­rei­xen unes quan­tes vari­e­tats gas­tronòmiques locals: el Pebradó, que és un pastís d’ape­ri­tiu, amb massa retorçada deco­rada amb pebre; la car­xofa amb fetge salat, una espe­ci­a­li­tat ela­bo­rada amb car­xo­fes amb fetge de porc, sec i salat que ha estat fla­me­jat i prèvia­ment mari­nat en oli; l’ànec a la Limou­xine es pre­para amb una salsa feta amb safrà i grans d’all sen­cers, la Fri­cassée de limoux, un plat ela­bo­rat amb carn de porc, ser­vit amb la seva guar­nició de mon­ge­tes blan­ques, la Limo­sina (també ano­me­nada Limoux o pastís Limoux), una corona de bri­oix de reis amb fruita con­fi­tada; els Pes­cal­hos que són creps amb una trena plana de color dau­rat, cui­tes en oli fre­git i el Nou­gat de Limoux un torró suau d’amet­lla i mel.

Si els més il·lus­tres ciclis­tes acon­se­guei­xen tra­ves­sar Limoux, ja pràcti­ca­ment hau­ran arri­bat a Cha­la­bre i només els caldrà una peda­lada de no res per ser a l’Ariège i ani­ran pas­sant petits pobles: La Bas­tide-Sur-l’Hers, Lave­la­net, Mer­cus-Gar­ra­bet i Taras­con-Sur-Ari­ege –no con­fon­dre amb el Tarascó de la Pro­vença, el d’en Tar­tarí–. Aquest Tarascó de l’Ari­eja té un patri­moni pre­històric excep­ci­o­nal. Encara es poden admi­rar algu­nes de les pin­tu­res murals de la cova de Niaux (la sala negra), o visi­tar la cova més gran d’Europa, la de Lom­bri­ves, on diuen que des­can­sava Pirene, de qui Hèrcu­les s’havia ena­mo­rat. Durant l’Anti­gui­tat, les mines de ferro de la regió van atreure la cobdícia dels francs, els vàndals i després dels visi­gots i els sarraïns. L’any 778, la ciu­tat va ser esce­nari d’una bata­lla que va per­me­tre a les tro­pes de Car­le­many repel·lir els sarraïns. La cape­lla Notre-Dame de la Vic­toire es va cons­truir per cele­brar aquesta bata­lla. Paci­fi­cada, la comarca va pas­sar sota el con­trol dels com­tes de Foix. El cas­tell com­tal es va cons­truir tres segles més tard. Al segle XVI, les guer­res de religió van sag­nar la ciu­tat. Després d’haver vis­cut de l’agri­cul­tura i de l’explo­tació de les seves pedre­res de guix, ara Tarascó obté els seus ingres­sos prin­ci­pal­ment del turisme verd.

Gai­rebé sense temps de pen­sar-s’ho, els cor­re­dors ja esta­ran pujant al Mur de Péguère, un coll que té més difi­cul­tat a la bai­xada i s’han de con­ser­var les for­ces i el seny, perquè quan els frens de les bici­cle­tes encara no s’hau­ran refre­dat del tot el gran grup ja haurà arri­bat a Foix, la meta de l’etapa.

La vila dels antics com­tes està pre­si­dida pel cas­tell, que domina la con­trada des de dalt de les seves tor­res, cons­truïdes direc­ta­ment damunt del rocam i recons­truïdes al gust dels alum­nes de l’escola de Vio­llet-le-Duc. El més cone­gut dels com­tes fou Gastó III de Foix i X de Bearn, cone­gut pel sobre­nom de Gastó Febus, autor del lema “Touc­hes-y si tu l’oses”. Enric III de Navarra, dar­rer comte de Foix, esde­vingué rei de França amb el nom d’Enric IV.

A Foix es menja l’Asi­nat que, com ocorre amb l’escu­de­lla i carn d’olla, en rea­li­tat es tracta de dos plats, pri­mer es pren el caldo, amb pa o fideus; i després les carns acom­pa­nya­des de les ver­du­res. L’asi­nat té ver­si­ons dife­rents per a cada vil·la o família, segons els gus­tos i recur­sos par­ti­cu­lars de cadascú, però sobre­tot té ver­si­ons més pobres (amb ver­dura bàsica­ment) i d’altres de festa, enri­qui­des amb més quan­ti­tat i vari­e­tat de carns. Encara té una ter­cera simi­li­tud amb l’escu­de­lla, i és que conté una rosòla (en francès, rou­zo­lle), com una mena de pilota. Toca-la si goses!