La primera llum d’aquest dimecres de juliol pugna per escampar-se entre els teulats de les cases del vell Saint-Gaudens, per acabar il·luminant la façana de la col·legiata de Saint-Pierre, una llum que modela els arcs i els carreus d’un romànic sobri, però molt potent, és una de les esglésies més belles del camí de Sant Jaume i ella ho sap. Naturalment, els portadors dels principals mallots, ni la resta de la comitiva, no s’adonaran ni poc ni molt de tot això, perquè ells estaran més pendents de les seves coses. L’etapa d’avui torna a ser de muntanya amb tres colls de primera categoria –un d’ells a la meta– i els detalls de guia turística els són completament aliens, però el Tour –vist des de la meva perspectiva– és una cosa i és l’altra gairebé inseparablement.

L’any passat Saint-Gaudens va ser punt d’arribada i avui ho és de sortida, i ho fa cap a Saint-Bertrand-de-Comminges, un poble minúscul, així i tot, presidit per una imposant catedral, un indret ja conegut des de l’antiguitat per ser, segons Flavi Josep, on va ser desterrat el rei Herodes Antipes per l’emperador Calígula, juntament amb la seva esposa Heròdies. Aquí la “mongetada” és la versió local del “cassoulet” i mereix la parada. Flatulents abstenim-nos.

A La Barthe-de-Neste ja es comença a flairar plenament l’aire de muntanya i també a Sarrancolin, poble fortificat que era famós pel seu marbre, utilitzat en la construcció del petit Trianon de Versalles, després per a l’Òpera de París i fins i tot a l’Empire State Building. Però no és fins a Arreau –terra de Cagots– on es comença a pujar directament cap al coll d’Aspin. El port ha estat pujat en 74 ocasions pel Tour de França. El coll serveix d’enllaç entre el Tourmalet i el coll del Peyresourde. La llista de corredors que l’han creuat al capdavant des de la primera ascensió el 1910 es llegeix com un Qui és qui dels grans escaladors, des d’Octave Lapize a Richard Virenque passant per Jean Robic, Gino Bartali, Fausto Coppi, Louison Bobet, Charly Gaul, Federico. Bahamontes o Lucien Van Impe. L’últim va ser Julian Alaphilippe el 2018.

Ja de baixada el grup passarà pel llac de Payolle, un paisatge anomenat “le petit Canada”, o sigui, com una mena de Canadà a escala departamental, però els corredors no tindran temps ni de veure el rètol de l’oficina de turisme perquè començarà novament l’ascensió, ara cap a l’Hourquette d’Ancizan, des d’on ja es poden veure a tocar les cúpules de l’observatori del pic del Migdia de Bigorra.

De baixada els corredors passaran com una exhalació per Guchen, Bourisp i Saint-Lary-Soulan, i tornaran a pedalar per remuntar cap al coll de Val Louron-Azet que, l’any 2014, el va creuar al capdavant de la cursa el corredor barceloní Joaquim Rodríguez, el Purito.

El darrer tram serà per remuntar fins als 1.580 metres de Peyragudes, una estació d’esquí amb un petit aeròdrom de muntanya que presumeix de tenir com a personatge il·lustre Pierce Brosnan, perquè es van rodar en les seves pistes algunes imatges del film “El demà no mor mai” de la sèrie James Bond. Per a l’ocasió, la productora de la pel·lícula va signar un contracte amb Électricité de France (EDF) per soterrar diversos quilòmetres de línies d’alta tensió. Si més no, això sí que és de bon recordar.

Amb la darrera llum d’aquest dimecres, els corredors dirigiran per un instant la mirada cap al nord, cap al centre excèntric de l’hexàgon o diumenge arribaran per desfilar com els herois olímpics pels Camps Elisis.