Van passant els dies i la França ciclista es liqua a les vores dels camins. Les banderes, els crits i tota la parafernàlia del Tour va passant com una onada en la cresta de la qual hi surfegen els ciclistes. Cada mes de juliol la vida es condensa en aquest sopor de la migdiada que s’omple amb els colors de la Grande Boucle. Avui som en un d’aquells punts culminants d’aquest artifici en què els somnis i les realitats es confonen irreversiblement amb la fe que es cova en el fons del soterrani d’un moliner o en la gruta on una pastora cerca una ovella esgarriada.

Lourdes, Lorda o Lurda és una vila occitana i la prova és que la verge es va dirigir aquí a la pastoreta en el seu idioma vernacle i no en el del prefecte dels Alts Pirineus, potser ara, si calgués tornar a aparèixer, l’entitat celestial utilitzaria la llengua comuna que s’han donat constitucionalment tots els francesos i ho faria per WhatsApp que és més pràctic per les pastoretes d’avui en dia.

Des de les suposades aparicions de la Mare de Déu l’any 1858, Lourdes acull cada any 6 milions de pelegrins o visitants d’arreu del món, entre els quals hi ha uns 60.000 malalts i discapacitats. És el quart lloc de pelegrinatge catòlic més freqüentat després del Santuari de Nostra Senyora de Guadalupe a Ciutat de Mèxic, la Catedral-Basílica de Nostra Senyora d’Aparecida al Brasil i el Santuari de Nostra Senyora de Fàtima a Portugal. 220 botigues de souvenirs catòlics esperen cada dia l’arribada de les ànimes immortals, s’accepten targetes de crèdit, sempre –això sí– que no siguin caducades.

La cursa surt molt envolada cap a Ségus, però fa una marrada i torna a passar per Lourdes, després els corredors es dirigiran a Lestelle-Bétharram i ja rodaran pels Pirineus Atlàntics, però només per poder enfilar cap al coll d’Aubisque i el de Soulor, i tot seguit, per Ferrièrres, tornaran als Alts Pirineus.

Novament, la cursa arriba a la meta en una estació d’esquí, amb boniques vistes, abundant sol, espais lúdics per gaudir de la natura i oxigenar-se… Potser per aquesta raó és millor deixar Hautacam de banda i mirar cap al passat per recordar el miracle de Gino Bartali en el Tour de 1948. Gino era profundament catòlic. Resava de genolls abans i després de les curses, competia amb mitja dotzena de medalles de la Verge al coll, i dedicava les seves victòries a Santa Teresa de Lisieux, la imatge de la qual tenia gravada al manillar de la seva bicicleta. Circulava el rumor que una nena l’havia vist pujant un port a la Toscana natal amb un àngel empenyent-lo –qui sap si també es deia Marcelino?– i fins i tot hi va haver tifosi que el veneraven llançant pètals o besant les carreteres al seu pas. Va ser terciari carmelita, i amb aquest hàbit va ser enterrat a la seva mort. Per raons com aquestes, l’arribada del Tour a Lourdes el 1948 va tenir un significat especial per a Bartali, que va guanyar aquella setena etapa a Robic i Bobet. A la tarda va portar el ram de flors a la Gruta de Massabielle. Bartali va donar les gràcies a la verge aquell 7 de juliol i l’endemà, Monsenyor Théas va beneir tot el pilot amb l’aigua de la font miraculosa abans de marxar.

El seu triomf final al Parc dels Prínceps de París va ser considerat un miracle, ja amb 34 anys, just deu després de la seva victòria del 1938. Perdia 20 minuts amb Louison Bobet i a Itàlia li plovien les crítiques per “vell”. El 14 de juliol va rebre una trucada del desesperat president del Consell de Ministres d’Itàlia, Alcide De Gasperi, líder de la Democràcia Cristiana. Bartali era proper al partit, tot i que refusava militar: “Per respecte a una part dels meus aficionats”. De Gasperi va apel·lar al seu patriotisme per a demanar-li que guanyés aquell Tour per sufocar un país que estava a punt de la guerra civil, després de l’atemptat d’Antonio Pallante, un activista d’extrema dreta, contra Palmiro Togliatti, el líder comunista. Gino va remuntar als Alps, va guanyar el Tour i va pacificar Itàlia. Des d’aleshores, cada mes de juliol, quan la vida es condensa en aquest sopor de la migdiada que s’omple amb els colors de la Grande Boucle, al palau del Quirinal, entre els frescos de Guido Reni i de Melozzo da Forlì, algú encén una espelmeta en record del gran Ginetaccio.